Tarsius, de Lara Díez Quintanilla, una coproducció del TNC i de Teatres en Xarxa, sorgeix d’un encàrrec per visibilitzar i abordar des de l’escena el suïcidi juvenil, una de les xacres que tenim com a societat. L’autora va dur a terme tot un procés de documentació, en el decurs del qual va compartir espais de conversa amb joves i es va entrevistar també amb familiars i professionals de la salut mental.

No és la primera vegada que puja a escena aquesta temàtica. Pensem en No m’oblideu mai, de Llàtzer Garcia, o en Harakiri, de Les Impuxibles. D’altra banda, tampoc és aquesta la primera peça documental de Lara Díez: la temporada passada, sense anar més lluny, vam tenir ocasió de veure al Teatre Tantarantana A la deriva, que tractava de l’ingrés psiquiàtric. A Tarsius, la creadora es nodreix també del mètode de recerca del teatre Verbatim, però va molt més enllà: els testimonis serveixen de punt de partida per construir sis personatges ficticis que responen a perfils ben definits, diferents entre si, però que aglutinen una sèrie d’elements paradigmàtics. El sextet de joves se situa en un lloc de trànsit que és alhora molt extrem: els llimbs entre la vida i la mort, després d’una temptativa de suïcidi. Entre tots, porten a escena qüestions tan candents i preocupants com l’autolesió, el consum de drogues o el recurs virtual a continguts ultraviolents.

Apunta Ferran Carvajal, director, coreògraf i codramaturg de la proposta, que l’espectacle pretén il·luminar allò que s’amaga darrere el silenci i surt en forma de crit. L’incomunicable del dolor i el col·lapse es fa moviment: els cossos són travessats per forces que els superen, curtcircuitats per rampells, il·luminacions de la consciència que arriben convertides en tremolor i paraula atropellada. Cadascun dels personatges, síntesi de preocupacions, sensibilitats i circumstàncies diverses, ve d’una situació dolorosa “pre-llimbs”, que se’ns mostrarà parcialment escenificada gràcies al desdoblament de sis actors magnífics i a les múltiples possibilitats que brinda el dispositiu giratori dissenyat per Mercè Lucchetti.

Aquestes escenes que contextualitzen el patiment de cada personatge irrompen com fogonades en l’avantsala “entre la vida o la mort” en què es troben atrapats, però on tenen la capacitat –està ben trobada la llicència poètica– de parlar obertament i reinterpretar les seves vivències, com si es veiessin des de fora; la suspensió o l’impàs –la seva vida penja d’un fil– esdevé ocasió per aturar-se a pensar: “aquí tot agafa com una perspectiva, com una distància”. Com a espai mental, aquests llimbs ofereixen moltes possibilitats, perquè situen els personatges en un estat de no-control en què, paradoxalment, poden verbalitzar el seu turment de manera clara i eloqüent, però no per això menys furiosa: s’expressen com no ho han fet mai, en una mena de rapte de clarividència. S’ha obert una freqüència d’ona que els permet teoritzar causes i formular acusacions. El millor de tot és que, en aquest interregne de la confusió i la lucidesa –tot alhora–, troben persones de la seva edat, que estan tan al límit com ells mateixos i amb les quals conformen una improvisada comunitat. Tarsius, el nom llatí dels primats tarsers –que “quan se senten engabiats, pressionats o atacats […] s’autodestrueixen”–, serà una etiqueta dignament autoimposada, una mena de contrasenya secreta per apel·lar a l’experiència compartida. Per primera vegada senten que algú empatitza amb ells i això, d’alguna manera, els rescata.

El Roger (Quim Gil) i la Marta (Carla Moix) procedeixen d’un entorn benestant, però això no els resta turment: l’un, aclaparat per la pressió de les expectatives familiars, oculta els seus desitjos i se sacrifica per por de decebre –ser gai no entra dins els plans dels seus pares–; l’altra se sent invisible o anodina i mancada de personalitat –“En realitat soc completament normal”–, i en això té molt a veure la mirada externa, que la categoritza com una noia “com cal”, d’acord amb els codis de la seva classe social, i la valora més quan està prima. Per la seva banda, la Tània (Gisel Morros), sobrepassada per la culpa i la incomprensió, es droga i s’autolesiona, temptejant els límits en forma d’excessos; no vol fer pena, i per això calla davant els “putos bates blanques”. I el Carles (Daniel Mallorquín), que pateix un despietat assetjament en l’entorn escolar, viu reclòs a la seva habitació, on tothora mira vídeos pornogràfics i de brutalitat extrema, fent créixer dins seu l’odiador professional.

L’Adrià (Joan Lluís Terrassa) és el més agressiu cap enfora, perquè ha viscut molta violència i arrossega els problemes del seu germà, mort per sobredosi. Amb el seu rap –“Som un número, un resultat, / només us interessa que estiguem dins el mercat!”– exhorta a trencar el silenci per deixar de patir: “Entre tots em posareu l’estampa de cas suïcida, / aneu a la merda i TORNEU-ME LA VIDA!”. També la Sígrid (Tamara Ndong) s’adona del caràcter de mercaderia que revesteixen les persones en la nostra societat –a ella, en concret, la van adoptar perquè era “sana i vendible”: “em van entregar com si fos paqueteria”–; enormement lúcida, és capaç de fer veure als Tarsius que els bojos són els altres: “Qui vol quedar-se en un puto món ple de tortures i merda”.

Tots ells han experimentat el dolor, la incomprensió, la solitud i la manca de sentit. D’altra banda, els “savis” –els adults–, que sempre s’estan espolsant les culpes, no surten gaire afavorits: els pares estan desbordats, i els professors no tenen gaires miraments a l’hora de dispensar als joves qualificatius com “problemàtics”, “inútils” o, directament, “zombis”; això quan no els tracten de casos perduts o futurs delinqüents. El món adult apareix pintat amb traç gruixut, sense subtilesa, però és del tot comprensible, perquè la mirada –subjectiva, parcial– que mana és la dels adolescents. Però quanta gent, joves i grans, no se sent abocada a la ideació suïcida! El final de la peça, que vol oferir esperança, presta atenció a les petites coses que ens aferren a la vida. I és com si la comunitat allà aplegada empenyés tota cap al mateix lloc, en un emocionant exercici d’empatia.

Crítica publicada a Red Escénica el 20 de novembre de 2025