Fa ja més de vuitanta anys, l’existencialista Jean-Paul Sartre estrenava una obra teatral (sens dubte, la més cèlebre de totes les que va escriure) titulada “A porta tancada”. En  ella, un grup de personatges adults es troba sobtadament  i desconcertadament situat en un espai indefinit amb aspecte de sala d’espera que sembla  tenir-ne quelcom de llimbs. Això , fins que els personatges comencen a xarrar, les seves culpes comencen també a fer-se evidents, i tots plegats se n’acaben adonant que la falsa sala d’espera no és altra cosa que l’infern.

Tot i que, per ser exactes, l’infern no té res a veure amb un espai físic. Tal i com diu la més famosa frase de l’obra i potser de tota la literatura de Sartre, l’infern són els altres. L’infern resideix en aquesta mirada aliena que ens despulla, ens jutja, ens sotmet a un escrutini que no deixa lloc a l’aixopluc.

Aquest llimbs infernal em va venir al cap de seguida, tot just iniciar-se la representació de “Tarsius” i comprovar que també la dramatúrgia de Lara Díez Quintanilla recorre a ell , a l’hora d’ubicar el seu grup d’adolescents en un lloc desconcertant que sembla  trobar-se a tanta distància de la vida com de la mort.

A mesura que anem reconstruint la història individual de cadascun d’aquesta personatges, ens sortirà al pas la vesant verbatin d’un espectacle en el qual l’autora ha pogut reflectir també tot allò que ha pogut observar sobre l’adolescència des de la seva praxis personal com a psicòloga.

Però aquesta reconstrucció de l’itinerari vital que han seguit els seus joves personatges fins arribar a un punt en el qual  tot plegat sembla un carrer sense sortida que pot conduir cap el suïcidi, es veu constantment interrompuda pel seu retorn al  llimbs, el sentit del qual s’anirà desvetllant pas a pas.

El cert és que també aquests sis adolescents estan permanentment marcats per la mirada dels altres. Per les expectatives dels altres. Pels conceptes morals i ètics dels altres. Per les demandes dels altres. I el cert és  que fins i tot quan no són culpables de res, la culpa pot arrelar profundament dins seu. No complir les expectatives pot fer-te  sentir tan culpable com complir unes expectatives que no són les pròpies,  si no les dels altres. Decebre els altres pot fer-te sentit a l’infern. Però també decebre’t a tu mateix o a tu mateixa, resulta quelcom infernal.

Aconseguir obrir un debat i convidar a la reflexió sobre aquests temes , i sobre els abismes que es van obrint a mesura que la infància va quedant en darrera i  es va transformant sovint en una insegura terra de ningú que pot arribar a semblar un camp de mines, és evidentment el principal objectiu d’un espectacle especialment adreçat a un públic sovint encara en edat escolar que comparteix inquietuds similars a les dels personatges.

Però obert a tothom, perquè la carrega que arrosseguen aquests sis adolescents acostuma alhora a transformar-se en una càrrega que s’arrossega tota la vida. I el suïcidi que esdevé la primera causa de mort entre els adolescents, segueix sent una desoladora causa de mort entre els que ja no ho son.

Partint de tot això, la Lara ha construït una obra que pot ser considerada exemplar, en el sentit que aplega un grapat de situacions i personatges que es presenten com a exemples paradigmàtics i recorrents d’allò que es vol abordar .Cadascun dels sis protagonistes del text es converteix en exemple d’alguna o de varies de les problemàtiques que poden conduir cap el carrer sense sortida, evocat ja metafòricament des d’aquest títol que fa referència a un grup de” primats en perill d’extinció que no poden reproduir-se en captivitat”, per dir-ho tal i com ho diu el mateix programa de l’espectacle.

I certament, té molt sentit que en un muntatge que girarà per tota Catalunya dins del programa de Teatres en Xarxa i es convertirà en visita obligada per a molts instituts, ofereixi  aquest bagatge sintètic. Aquí hi caben des de les addicions letals fins al sentiment d’impotència que contaminat amb la ràbia pot conduir fins a la violència.

Aquí hi tenen espai els abusos de tota mena que poden tenir com a escenari la mateixa llar no protectora i els abusos que arriben des de l’exterior amb forma de bullying i assetjament . Aquí fan acte de presència les identitats sexuals que s’amaguen per por al rebuig i les frustracions de qui compleix modèlicament amb tot allò que s’espera d’ell però no s’identifica gens ni mica amb el model que està seguint i que voldria deixar de seguir.

I alhora, aquí hi juguen també un paper tots els llocs comuns que ens puguin venir al cap sobre les institucions familiars, socials i educatives i els discursos buits que en tenen més d’autodefensa originada al món dels adults que d’intent de comprensió i reparació.

Aquests són els límits que fan de la dramatúrgia quelcom que de vegades en té alguna cosa de previsible catàleg . I que presenta el seu aspecte més feble quan arriba un tram final sobre el qual el públic pot haver fet ja alguna especulació abans d’entrar a la sala. I és que a fora d’ella, el públic s’haurà trobat ja unes urnes que conviden a dipositar en elles un  moment individual de molt bon rotllo personal.

I encara que resulti comprensible aquesta invitació a l’optimisme, resulta també un xic ingènua i impostada. La feliç apoteosi final vol transmetre tan bones vibracions que acaba caient en un  artifici molt menys didàctic del que pretén la proposta.

En qualsevol cas, aquesta resulta prou vàlida pel que fa a les seves intencions i als seus plantejament. Però especialment, pel que fa a la seva execució. I és que la direcció de Ferran Carvajal sap extreure el millor de tots i cadascun dels seus sis intèrprets: aquí, hi ha molt bona fusta actoral .

I Carvajal ,defugint  la tendència a la repetició excessiva d’altres recents coreografies seves, se supera aquí a ell mateix, dotant el muntatge d’una molt acurada fisicitat  coreogràfica que  transmet de forma brillant la convulsa mobilitat psicològica i existencial del seu sextet de personatges. L’eficaç espai escènic dissenyat per Mercè Lucchetti compleix també de manera funcional el seu objectiu, que no és altre que el d’anar saltant ràpidament des dels llimbs abstractes fins a l’evocació d’un espai quotidià molt més domèstic… i de vegades, molt més infernal encara .