Ivo van Hove és un gran
mag del teatre capaç de condensar en quatre hores d’espectacle una novel·la de
1000 pàgines. La novel·la homònima de Hanya Yanagihara (A little life, 2015) ha
esdevingut un èxit aclaparador, tan de crítica com de vendes. A un ritme que
s’accelera progressivament, el director de la companyia Internationaal Theatre
Amsterdam, ens submergeix en una història d’amistat que uneix Marlow, JB,
Willem i Jude durant uns trenta anys. Els quatre joves es coneixen a la residència
universitària a Nova York. Allí s’inicia la seva amistat que perdurarà a través
del temps malgrat les seves diferències i els diferents camins professionals de
cada un d’ells. La història s’articula al voltant de Jude St. Francis i de la
seva relació amb els altres companys. Coneixem Jules com un jove intel·ligent i
servicial, amb un passat que s’endevina obscur i molt gelós de la seva
intimitat. Seguint el desenvolupament de la novel·la, sabrem dels diferents
problemes físics que torturen el jove Jules i de les autolesions que s’infligeix
en els moments d’ansietat. Poc a poc, en la mateixa mesura que ho van fent els
seus amics, anirem esbrinant el seu tortuós passat marcat pels abusos i
l’explotació sexual als que va estar sotmès des de la seva infantesa.

L’obra original té tots
els elements per a ser qualificada d’un gran best-seller, una obra que parla
d’amistats indestructibles i de la distància abismal que pot separar l’èxit
professional i/o social de la felicitat. Aquest concepte tan fugisser i
sobrevalorat, segons el text. L’obra es centra en les relacions humanes més
enllà dels rols sexuals, menystenint el sexe com part fonamental per aconseguir
una vida plena. Però el que sura de l’espectacle és la intel·ligent capacitat
per construir una dramatúrgia que travessa una multitud d’escenaris en un sol
espai escènic. La de recrear una vintena o més de personatges amb tant sols
vuit intèrprets. La d’oferir-nos tres o quatre escenes simultànies que ens fan
comprendre una determinada situació. La de sintetitzar els diàlegs essencials
per fer avançar l’espectacle a ritme trepidant. La de mantenir l’atenció dels
espectadors amb una tensió dramàtica que té molt a veure amb unes
interpretacions magnífiques en tot moment, tan si s’està jugant una escena
central com si s’actua als marges. En tot això hi ha la feina d’un equip
artístic excel·lent, un treball d’establir jerarquies, de descartar escenes i
desenvolupaments de personatges: adaptació, dramatúrgia, espai escènic i
il·luminació al servei del concepte del director. Ivo van Hove construeix
l’espectacle bevent directament de la novel·la, però el seu és un treball de
creació que depassa el text del que parteix. Ja ho havíem vist en altres
ocasions amb Tragèdies romanes, La voix humaine, The Fointainhead o De stille
kracht. Aquí, les diferents veus dels protagonistes resten subjugades al
concepte dramàtic del director que, com a demiürg, ens presenta la seva versió
de la història. Per puntuar-la, és clau la interpretació en directe de la
música original d’Eric Sleichim pel quartet de corda BLINDAM. A The
Fointainhead, veiem l’acció dels tècnics com a teló de fons, ara s’improvisa un
fos per col·locar-hi el quartet; la música dialoga amb l’acció dramàtica com un
element més, sense menysprear allò que ve des de la cabina de so. Dues pantalles,
a banda i banda de l’escena, projecten imatges de la ciutat de Nova York -l’altre
gran protagonista de la novel·la-, imatges a peu de carrer que fan referència a
les passejades de Jude. La càmera passeja per una ciutat sovint extraordinàriament
buida de transeünts: imatges d’una inabastable soledat que es distorsionen quan
l’angoixa del protagonista creix, fins granular-se en les seves laceracions. Res
no hi ha a l’espectacle que no es pugui trobar al text narratiu -tret d’algun
canvi en l’ordre de les escenes-, però allò que passa a escena colpeja l’espectador
sense treva. Hom surt amb la sensació d’haver acompanyat Jude -de la mà de l’actor
Ramsey Nars- al seu particular purgatori. La seva “minsa vida” és la d’un
supervivent de l’horror, del dolor i de la por. Van Hove recrea una autèntica
tragèdia contemporània on els déus han desaparegut definitivament i del cel
només cal esperar allò que els humans siguem capaços de construir.