Ivo
van Hove sempre aclapara. La posada en escena, amb els sofàs i una
cuina contínuament en funcionament, recorda aquell fabulós i
mastodòntic Tragèdies romanes amb què es va donar
a conèixer a Barcelona i que va marcar el seu idil·li amb la
ciutat. Els altres treballs, potser perquè partien d’unes
històries en què hi havia poca identificació, van anar diluint la
relació (The fountainhead, 2014; La voix humaine, 2015; i La força oculta, 2016). Aquesta Tan poca vida és tant preciosa
com enervant. Durant quatre hores, es projecten als dos laterals
voreres de Nova York, com indicant que allò que es narra i es pateix
a l’escenari podria reproduir-se en qualsevol de les finestres que
es veuen en travelling incessant. Transmet aquella angúnia d’El purgatorio de Castellucci: sempre en alerta d’una violència callada.

Quatre
joves adinerats parlen sobre la seva vida, aparentment, resolta,
encara que siguin desocupats. Es veu que venen de famílies amb
recursos quan la càmera es projecta en Jude, en la seva coixera, es
va descabdellant un passat fosc, inquietant, aclaparador.
L’autodestrucció serà un camí estrany que, aparentment,
l’allibera, però en realitat delimita clarament la seva
infelicitat. Si un home cepat és el símbol de l’amenaça, el
d’una dona és la irada terapèutica. I el seu company (l’actor
desocupat) és el que amb una gran generositat decidirà anar unint
els pedaços d’una vida injustament maltractada. Tot i la
quotidianitat d’aquests personatges, que es deleixen per la pintura
i per la gastronomia, són sans i cultes. Però això no impedeix
que, per moments, puguin ser insensibles. No treuen ni un sol cop el
mòbil. Van Hove posa a prova la tesi de Pavlov: cada cop que
l’infermer prepara gasses, el públic s’eriça conscient que es
prepara una nova carnisseria amb fulles d’afaitar pels braços del
protagonista. L’obra, homònima del llibre, decideix redimir amb la
llum del qui voldria tenir esperança, tot i que gairebé res (enmig
del luxe) li havia sanat.