El sol
de Hofesh Schechter té tant de brillantor i calidesa com de fredor i distància.
És un sol que tant escalfa i
il·lumina com produeix una llunyania gèlida. Però aquestes evidents oposicions
son preteses i buscades per un coreògraf que aconsegueix posar damunt l’escena
un caos bell, amb espurnes d’humor, però
també un xic pretensiós.

Sun és una peça que parla de la confusió que viu el món i de la
manipulació que tots patim. I per explicar-ho, Schecter elabora una coreografia
amb una columna central desordenada, en la qual el final de l’espectacle apareix a l’inici per,
segons paraules del coreògraf, poder veure tranquils i relaxats l’espectacle, sabent
per endavant que hi haurà un final feliç.

En el muntatge no hi ha llargues seqüències
coreogràfiques doncs tot el contingut transcorre en imatges puntuals i
fragmentades on catorze ballarins, que desprenen una hipnòtica presència
escènica, protagonitzen un discurs que pretén despertar convulsió  pel seu contingut de denúncia. Denuncia a què? Doncs  a un univers ple de veritats falses, a una
manipulació que sotmet al més feble, i a una violència que se’ns ven com
necessària i excusable.  Però per
exterioritzar aquesta denúncia no faria falta recorre a la paraula, ni fer-nos
un discurs verbal sobre les misèries del món. Desafortunadament,  les paraules desprendre un tuf
pretensiós  que no hagués tingut lloc si
s’hagués utilitzat  un verb menys
moralista o únicament el gest.

Deixant de banda aquest discurs verbal, Sun és un espectacle de nota alta, no
tan sols per l’excel·lent nivell dels ballarins, sinó que també per l’àgil i
encertat desordre narratiu i per un moviment ondulant, angulós o estàtic, algun
d’ells similar als gestos de les marionetes. 
El muntatge també és recomanable per un vestuari deliciós,  d’essència i traços renaixentistes, per una
il·luminació que, amb mestria, convida a
passejar-nos per un món càlid i fred, i per una banda sonora on la saviesa de
Shechter també té molt a dir.