“Una òpera sobre el canvi climàtic? Oh no pas; això seria terrible!!! “Qui s’expressava així fa uns pocs mesos, quan la platja en la qual mai es posa el sol ( tret que hagi un tall elèctric) de “Sun & Sea” es va instal·lar a Londres , era la llibretista Vaiva Grainstyté. I en el context de l’entrevista que llavors li estava fent a les creadores el diari  “The Guardian”, la Vaiva afegia que “nosaltres, mai no hem volgut escriure una òpera sobre el canvi climàtic. Ni hem pretès jutjar la gent que està gaudint de les seves vacances. Però el que si hem volgut és posar-nos a pensar sobre les paradoxes entre les quals vivim”. Tot seguit , cridava l’atenció sobre el fet que entre les tres responsables d’aquesta proposta nascuda com a instal·lació que tant va triomfar a la Biennal de Venècia 2019 ,es va establir la norma d’evitar incloure en el llibret determinades paraules ,per tal d’evitar alhora semblar obertament didàctiques , ja que “a ningú no li agrada que li prediquin” (quelcom que, per cert, de vegades s’oblida un punt massa als nostres mateixos escenaris locals ). Així doncs, i per posar com a exemple una paraula maleïda, , encara que llegiu molt atentament el llibret i escolteu no menys acuradament cadascun dels temes musicals, mentre intenteu buscar entre el personal estès al sol la gola que li està posant lletra a aquella melodia ( i totes ho fan més que bé) , mai no sentireu la paraula “plàstic”, tot i  que la plastificació dels oceans, sí queda en algun moment reflectida a les lletres que s’entonen al llarg d’aquesta jornada . I és que entre les qualitats d’aquest  breu llibret , es troben tant la voluntat de transmetre idees defugint el didactisme, com la no menys valuosa virtut d’intentar donar-li a cadascun dels estiuejants que de tant en tant pren la veu cantant una personalitat mínimament definida, i un cert “background” caracterològic.  Així doncs, des de la sorra ens pot arribar una enginyosa reflexió sobre les noves formes que adopta la Ruta de la Seda en un món globalitzat tot seguint –li el rastre a un plàtan o a un banyador. Però també, el lament d’una dona que vincula la mort del seu ex marit amb els mateixos daltabaixos climatològics que, paradoxalment, són també els responsables de l’amor que ha esclatat entre la parella gai de la platja, tal i com esclata un volcà descontrolat. I mentre tant, les criatures no deixen de jugar a la pilota, el turista amb perill d’acabar semblant una gamba no deixa de rebre les atencions d’aquesta dona seva que li aplica constantment la més  potent crema solar que es pugui trobar al mercat, i els inevitables gossets que campen pels seus aires entre els banyistes, no deixen de rebre les inevitables carantonyes per part d’aquests, mentre algú altre intenta inútilment llegir aquell gruixut llibre que , inevitablement, serà deixat de banda quan s’imposi la laxitud del moment.  I això, nosaltres, ens ho mirem des d’aquella certa altura  amb la qual contemplem des de les passarel·les  els animals d’un zoològic . Una altura que , segons declara la directora Rugilé Barzdziukaité, , vol recordar també una mica aquella amb la qual ens observen les aus com ens miren  a vista d’ocell. Unes paraules que, per defomarció  cinèfila, em van fer pensar d’immediat en aquells memorables plans aeris en picat amb els quals l’Alfred Hitchcock d’ “Els ocells” ens situava al mateix nivell de les gavines que es disposaven a llançar un àtac contra els humans. Al cap i a la fi, també a aquells ocells, se’ls hi pot donar una interpretació basada en l’anunci de l’apocalipsi ecològic.

Tot i així, cal assumir els límits. Allò que , segons sembla, a la Biennal  veneciana lluïa com una molt brillant instal·lació, potser llueix una mica menys quan se’t vol presentar com a espectacle escènic, després d’haver estat sotmès a certs canvis dramatúrgics, l’abast dels quals  ignoro. Un cop admirada la disposició escènica de la platja artificial plena de tones i més tones de sorra artificialment transportada, un cop admesa la qualitat d’aquestes veus i de la partitura que les acompanya  , i un cop assumida l’originalitat del punt de partida , pot passar que sentis que s’apodera de tu aquella mateixa laxitud a la qual em referia abans, i que forma part de la rutina d’un dia de platja. Val a dir d’altra banda  que, malgrat les intencions de les creadores ,entre les tones de sorra no vaig acabar de trobar aquell puntual to malenconiós que sí transmet puntualment la partitura.  La instal·lació, et continua semblant un dispositiu escenogràfic altament vistós. Però la manca de dramatúrgia , comença a pesar una mica, encara que el “loop” sonor vingui acompanyat de canvis en la mobilitat dels banyistes que modifiquen també  una mica el paisatge visual. Esclar que ja sabem que això és precisament el que passa també a una platja. Amb la diferència que aquí, i tret d’esporàdiques sortides, ningú abandonarà la sorra fins que s’acabin tots els passis de la proposta.