Amb només vint-i-quatre hores de diferència, la sala gran del Gran Teatre del Liceu s’ha omplert de globus de colors en una instal·lació efímera de la creadora brasilera Flávia Junqueira i la sala gran del Teatre Lliure de Montjuïc s’ha omplert de trenta tones de sorra en una instal·lació no tan efímera —nou dies però amb set franges horàries cada dia— originària de tres creadores de Lituània després de passar per la Biennal d’Art de Venècia del 2019 d’on es van emportar el Lleó d’Or. Globus i sorra. Els atrotinats temps que vivim estan canviant.

«Sun & Sea» (Sol i mar) és una òpera breu i trencadora inscrita en el que es podria qualificar de l’àrea de noves tendències —tot i que cada vegada és més difícil concloure si el que sembla nou no és més vell que l’anar a peu—, però també és teatre —tot i que la dramatúrgia hi és volgudament escassa— i també és performance —ni que no sembla que aquesta disciplina sigui la principal intenció de les seves creadores.

I tot amb un missatge subliminal de fons com és el popular i cosí germà anomenat canvi climàtic des d’una mirada que té tant d’irònica com de sarcàstica: el món se’n va en orri, diuen, però la humanitat del segle XXI continua estesa a la sorra de la platja com si sentís ploure, malgrat el perill del càncer de pell per insolació, la contaminació del medi natural pels residus, les potingues de les cremes solars que tot ho curen, l’ofec de la mar que abans era brava i que ara no pot respirar pels plàstics dels corrents que baixen pels desguassos de les urbs i —amb l’excepció de les platges de la Barceloneta!— la plaga de l’estesa de burilles enfonsades a la sorra com si fossin substitutes d’aquelles venerables cloïsses que anys enrere feien les delícies dels escassos privilegiats passejants de platja quan la saturació turística i les pujades del nivell de les ones no ho havien fet desaparèixer.

Els espectadors de «Sun & Sea» observen des de la balconada quadriculada de la sala —uns 60 espectadors per cada franja horària— l’estesa de sorra sota el bat de sol —no hi ha cap matís d’il·luminació durant els aproximadament 50 minuts de cada sessió, com si el sol no canviés mai de posició ni d’intensitat, que es fon en un bucle de sessió contínua quan sembla que s’acabi i torna a començar. Potser s’hi troba a faltar un parell de pantalles a cada banda que anés reproduint el sobretitulat —l’òpera és en anglès, cosa que segurament faria que es relacionés millor cada interpretació amb la idea que es vol expressar, sense haver d’estar pendent del llibret de mà.

La balconada del Lliure —salvant les distàncies— recorda la balconada del Born on en alguna ocasió s’ha intentat també representar alguna gesta teatral històrica aprofitant l’espai natural de les restes de l’antic barri de la Ribera.

Aquí tot és sorra, per cert, diuen que importada de les platges de Tarragona, Cambrils i Salou —malgrat el pantalà petrolífer i els vaixells de càrrega que hi fan guàrdia i que tothom fa veure que no hi són. Sorra de proximitat, doncs, de la més fina i depurada, si ens oblidem de la que es podria extreure de les platges de l’Almadrava, una mica més avall, a L’Hospitalet de l’Infant, sorra aquella, acostumada a viure sota la radiació de la matusalèmica central nuclear de Vandellòs.

Però no ens posem tràgics ni més canviclimàtics del compte que el turisme no està per bromes de mal gust. I tornem al que proposen les tres creadores lituanes de «Sun & Sea»: el planeta se’ns està fonent a les mans, diuen, però la humanitat fa com si no ho veiés. Qui dia passa, any empeny. I, si no, ja ho deia el senyor Góngora: «¡Ande yo caliente —sobretot parlant de platja i sol—, y ríase la gente!».

Els intèrprets de «Sun & Sea», els de la companyia i també alguns voluntaris locals —n’hi ha de totes les edats i dimensions, des d’avis a joves madurs, postadolescents i criatures—, fa l’efecte que van ben escalfats i assolellats. Estesos en les seves tovalloles de platja i algunes gandules, juguen a cartes, es van a dutxar fora de la sorra, juguen a bitlles —a vegades amb una punteria fatal—, miren els mòbils, llegeixen o fan veure que llegeixen —llibres de paper a la sorra, encara!—, porten ulleres de sol, van a buscar beguda fresca i algun entrepà, es mouen al seu gust i fins i tot n’hi ha que tenen temps i ganes d’engrescar-se fent carantoines i fent caçar al vol una pilota de ping pong de platja a una gossa pigall que forma part de la troupe.

Mentrestant, el llibret —és recomanable que els espectadors el tinguin a la mà— deixa anar algunes volgudes banalitats, converses de cirumstàncies, angoixes personals i desitjos de fugir de la realitat per fondre’s amb la sorra, entre el batibull de carn humana, xivarri de criatures i remor de mar.

Tot comença amb una “bossa nova” de la crema solar. Hi ha intervencions solistes dels intèrprets-cantants estesos a la tovallola o la gandula i hi ha intervencions corals. També hi ha personatges concrets: el noi de la parella del volcà, la sirena, la mare de casa bona, l’home addicte a la feina, el filòsof, les germanes bessones (o en 3D, com les anomena el guió) amb el seu discurs més tràgic:

«Em vaig fer un fart de plorar quan vaig saber que els coralls desapareixeran. Em vaig fer un fart de plorar quan vaig saber que les abelles cauen del cel en massa. Em vaig fer un fart de plorar quan vaig entendre que sóc mortal, que el meu cos envellirà i es pansirà…» I el cor que rebla: «Aquest any el mar és verd com el bosc (…) El cos ens queda cobert d’una pàtina verda i viscosa. El banyador se’ns omple d’algues, closques de cargol buides, restes de peixos i tota mena de petxines». I un crit robòtic d’esperança: «Els coralls en 3D no desapareixen. Els animals en 3D no perden la cornamenta. El menjar en 3D no té preu! Jo en 3D sóc immortal!».

Potser alguns espectadors, pel que dic, pensaran que ens trobem davant una òpera moderna, sí, però tràgica i tenebrosa. Aparences. Només aparences. Ens trobem davant d’una òpera sota el sol de platja i on sempre acaba tapant-ho tot com un eclipsi la “bossa nova” de la crema solar: «¿Me’n poses a l’esquena, sisplau…? He comprat una crema nova… ¿Què hi diu…? Llegim-ho… Hauria d’anar prou bé… Atansa’m les ulleres». I un últim consell, abans del cor final, emès en mitja dotzena de llengües: «Protezione per la pelle ipersensible» en una fugaç variant lituanocatalana que s’agraeix com a detall de respecte cap als amfitrions: «Proteczió pera la pel hiperzenzible».

Doncs, això: «Protecció per a una temporada del Teatre Lliure que s’ha estrenat oficialment amb aquest «Sun & Sea». Els clàssics del sector diuen sempre: “Molta merda”, amb perdó. Ja he dit, només començar, que els temps estan canviant. Potser podríem començar a dir: «Molt de sol i molt de mar», ni que ens hàgim de protegir amb crema solar teatral. (…)