Si hi ha una característica comuna en la societat contemporània occidental és que vivim en una contradicció contínua. Tothom advoca per un turisme cultural, de major consum econòmic i més interessats en descobrir la Catalunya que hi ha més enllà de la Sagrada Família, el Camp Nou i Port Aventura però som incapaços de reduir lloguer d’habitatges turístics, de xancleta, cervesa i sol i platja.

Sun &sea se situa en aquestes coordenades. Què coincideixen prou amb el relat més sincer de La Ruta 40 (Reiseführer). Ho fa convertint una platja en una mena de placa de Petris del microscopi. Els espectadors es miren les reaccions dels banyistes per reconèixer-se parcialment al mirall. La platja del Lliure és fictícia. La vida que s’hi projecta és real. Albert Vidal ja va exposar l’homo sapiens en un aparador veí del zoo, fa dècades. Que contemplar la quotidianitat pot ser màgic. Com La plaça de Peter Handke o The Frame dels Electrico28. En l’observació, emergeix una veritat crua que ens resistim a escoltar.

És cert que la imatge d’una platja en l’espai de l’antic pati de butaques causa sensació. Que les cançonetes (amb el llibret a la mà) tenen prou mala llet i que ressonen com un cor grec sense cap pretensió èpica però que avancen un cataclisme social i ecològic tràgic. La instal·lació va causar sorpresa al pavelló de Lituània de la Biennal de Venècia del 2019. Que hi hagi vida bategant un pavelló és elogiable i necessàriament guanya adeptes. Però portar-ho a un teatre, en què la presencialitat es dóna per sabuda, no té la mateixa màgia. Que, aquest gran equip es mogui amb els mitjans que detesta, tampoc ajuda a la denúncia. Les directores mateixes ja admetien la contradicció en la presentació informal a la premsa. Avui es pot fer teatre internacional in situ entre les arbredes de La Garrotxa (Bark). També en el jardí botànic, de Montjuïc (Life, de Hui Basa). Sun&sea aspira a ser per a un públic militant i culte però acaba prenent formes de xancletes, sol i platja.