Deia Marta Graham que ballar és fer visible la música. Ara Suite nº 4, s’atreveix a estirar el costat més delirant de Jordi Oriol, que va fent salts polisèmics amb què el que aparentment es diu al principi. Només és un lúdic miratge. No es pot desvelar gairebé res, per no desfer les sorpreses, però, en aquest relat ballat, les intèrprets tensen el rol de personatges que voldrien explicar-se sense conjugar verbs, en un diàleg absurd que serveix una comicitat similar a les preguntes al vent de Baró d’evel a Qui som? O el dubte existencial acrobàtic del Manel Roses a Ákri.

El disbarat desmanega les articulacions lògiques, alhora que brinda l’oportunitat per desassociar el cos, de construir a partir del mim una situació ambigua. Tot roda divertit i sorprenent. Potser queda massa engavanyat quan decideixen trencar el misteri del fons d’escenari des d’on surten gavetes amb material misteriós amb un relat que desfila cap a un conte fantàstic. Mentre, el joc escapista dins d’un Poliklin, els rols en un equip d’obrers i la proposta multifocus (subtrames com la troballa eròtica entre una parella) coincideixen amb el to d’‘Interferència01 de Marc Salicrú. L’ús anecdòtic de la ràdio recordarà també la peripècia coreogràfica de Tres porques, que El Eje ha representt fa poques setmanes com a companyia resident a la Sala Beckett.

Suite nº 4 té més dansa al cos.  Ho demostra puntualment. Les bllarines han renunciat a favor de la divertida peripècia, que desgranen amb prou solvència. Es nota que es diverteixen i també aixequen riallades d’incredulitat entre el públic de dansa. És sa. També per la banda de Jordi Oriol que amb Lali Ayguadé (Runa, Kokoro, Iuanme) proposa unes dramatúrgies més fosques, tot i que sempre amb tocs de surrealisme, de somni. Potser  rodaria més lliure la peça, si s’haguessin deixat endur per la cadena de sorpreses deixant que el públic posés el punt final.