Malgrat el guapisme habitual per aquestes latituds, que sovint li ha donat la pàtina d’autor passat de moda i d’un costumisme només apte per a grups de teatre amateur o operacions dramaturgo-arqueològiques, Àngel Guimerà és un clàssic amb totes les de la llei. Un autor que pot de mirar als ulls d’altres que ostenten aquesta categoria sense abaixar la mrada. I espectacles com Sol Solet, del Teatre Nacional de Catalunya, ho demostren sense deixar lloc a dubtes, amén de permetre’ns retrobar el geni de la llengua i confrontar-nos referents plenament acomodats. No tots els autors, en definitiva, encaixen sense tremolar la translació de temps, espai i to que proposa el muntatge. 

Sol Solet és una de les obres més desconegudes de Guimerà i també una de les més tèrboles i fosques. Carlota Subirós s’ha agafat a aquesta circumstància per confegir un espectacle gairebé tenebrós que viatja a l’essència del text i, en conseqüència, dels personatges i les situacions, despullant-los de qualsevol artifici que impedeixi veure’n la profunditat. Això ha implicat esporgar considerablement la peça original, un procés en el transcurs del qual Sol Solet ha perdut, per exemple, la passió extrema tant característica de les obres de Guimerà. En contraprestació, però, han emergit uns personatges d’una complexitat considerable, amb una evolució que requereix d’actors i actrius capaços de fer coherent el viatge interior dels seus rols. 

I en aquest aspecte l’espectacle també fa diana. Encerta molt especialment al confiar els dos protagonistes a Javier Beltrán i Laura Aubert. Els monòlegs de Guimerà adquireixen una nova dimensió, fantàstica, amb l’aplom amb el qual els aborda el Jon de Beltrán, mentre Aubert manega amb excel·lència l’ambigüitat de la seva Munda, emportant-se amb ella els espectadors. Tots dos, secundats amb coherència per Mercè Arànega i Roger Casamajor i la resta del repartiment. 

La mateixa austeritat que Subirós ha imposat al text i a la interpretació té la seva traslació en un espai escènic inconcret però perfectament reconeixible segurament per allò que dèiem dels referents acomodats. L’extensió de l’escenografia estableix un contrast interessant amb les minúscules vides dels personatges, però potser imposa algunes apostes de direcció que acaben resultant gratuïtes o balderes. La presència constant en escena d’un canó d’il·luminació que, presumptament, posa llum a la foscor de l’acció i dels personatges, concentrant l’atenció del públic en aspectes que potser no passen per l’acció central, no acaba de funcionar. Només serveix per accentuar un treball de direcció que, fins i tot sense aquest element, ja mereixeria un gran aplaudiment.