Carlota Subirós ha tornat a Guimerà. Si ja va centrifugar la seva rentadora a Maria Rosa, ara ha fet un pas més. No n’ha tingut prou en presentar una situació antiga amb una mirada contemporània, si no que ha trencat l’acció i ha depurat els personatges al mínim. Després de l’esporgada del repartiment original de Guimerà, hi ha inclòs dues figures lorquianes (la llum i la foscor) que evoquen al destí inexorable dels personatges. Fatalisme vital. Sense parauiles o xiuxiuejant rèpliques de fons són el clar de lluna de Bodas de sangre

Àngel Guimerà escriu Sol solet després de la seva famosa trilogia (Maria  Rosa, Terra baixa,  La filla del mar). Aquesta peça, de fet, remet a situacions paral·leles de Terra baixa (Jon és un solitari com Manelic, d’una bondat natural que  coneix lp’amor i tot el trasbalsa) i de La filla del mar (per les seves referències a l’ofici de Bernabé i Jon; enfront del de l’hereu Hipòlit, que guarda molta relació amb el Sebastià de Terra baixa, de nou). La peça no s’havia tornat a representar mai més, o no se’n té noticies. És una peça maleïda com la d’El público de Lorca. Subirós ha extret la fèl dels personatges dotant-los d’un espai despullat, que només l’amaga la foscor, i retirant-los també l’acció. Els actors expressen sense quasi actuar, quasi estàtics. És la llum el que dóna els canvis a l’escena. Aixó fa que les baralles, quasi a càmera lenta, o el gest de senyar el pa, o d’una caricia aparentment ingènua, cobrin una densitat extraordinària.  La peçá és un cop de puny de poc menys d’una hora i mitja. I en ella, s’hi veu la fatalitat.

Aquest muntatge aguanta la intensitat gràcies a la potència i control del repartiment. Començant per un trio com Javier Beltran, Roger Casamajor i Laura Aubert. És, segurament el seu primer paper dramàtic, quasi tràgic, que manté amb una solvència de primera actriu. Estan molt ben acompanyats per Mercè Arànega, Oriol Genís i Ramon Pujol. Sobrevolant-los hi ha les ombres i les llums. La metàfora implacable que Subirós ha aportat al quadre del 1905: Laia Duran (la ballarina que ha sovintejat també papers amb produccions d’Àlex Rigola com ara Incerta glòria) i Alba Pujol (companya de Subirós en peces com Alícia, un viatge al país de les meravelles o Les tres germanes) que alterna amb Antònia Jaume (Lear. La caça de l’home).

Guimerà, amb posat d’aire modernista, que va revolucionar el teatre europeu en les dècades del XIX al XX impacta en el públic del segle XXI amb una lectura condensada, en què aborda les contradicions d’una dona contra el seu terrible i destructiu primer amor. La vida, la societat (sembla insinuar Guimerà) no li permet trobar una solució molt més feliç i fructífera.  La soledat de Jon serà molt més prfunda després d’haver conegut Munda. I el consol del fill potser és només una nova baula que hagi de lligar-se al coll aquest mariner salvador de nàufrags, que ho deixa tot per un petó de mare.