‘Simone’ s’estrena demà a la
nit al festival Temporada Alta i el públic del Teatre de l’Aurora d’Igualada ja ha tingut el privilegi de veure’l en tres sessions el darrer cap de
setmana. L’actriu i dramaturga Daniela Feixas ha creat una inventiva i crítica
comèdia negra construïda sobre els fonaments de l’existencialisme, el
feminisme, la lluita pel poder, les polítiques socials i mediambientals… amb
una clara picada d’ullet a la polifacètica activista francesa Simone de
Beauvoir.

A escena, tres personatges: un intransigent ministre
de justícia (Tilda
Espluga) a qui li canvia inesperadament la vida,
la seva ambiciosa dona (Anna Güell) que deixarà d’apagar-li els incendis
per fer realitat els seus veritables objectius,
i una malaurada prostituta (la mateixa Daniela Feixas) que es troba enmig de l’enrenou i serà crucial per
fer avançar l’acció. 

La interpretació de les actrius és correcta
–especialment la d’Espluga, que defensa convincentment un rol masculí–, però el
comportament dels personatges és poc creïble. D’acord que estem davant d’una
obra de ficció, però el paper no ho aguanta tot, la convenció teatral ens
inclina a “creure” i és a sota els focus quan es fan evidents les fuites.

La història enganxa en tot moment i no hi falten els
girs i cops d’efecte, però l’enginyosa idea del punt de partida es difumina en
situacions previsibles o resoltes amb poca solidesa argumental i amb un humor
força naïf carregat de tòpics. Denota una necessitat imperiosa per mantenir la
sorpresa i la rialla de l’espectador i hi aboca tot un arsenal de recursos pel
que fa a la construcció dels personatges, l’element audiovisual i el joc
escènic, a cavall entre la realitat i la ficció, legítimament qüestionables.

No obstant això, la comèdia funciona. Rebé. Puja i
aguanta fins arribar al final d’impacte que tothom espera i que, efectivament,
sorprèn. L’espectador surt satisfet per haver passat una molt bona estona de
desconnexió que, si ho vol, gratant només una mica, el pot fer pensar en temes
roents de la societat actual (i que vénen d’enrere): la dignitat de les dones,
el sostre de vidre del gènere femení, els matrimonis del mateix sexe, la
destrucció del medi ambient…

Amb l’humor sempre es pot dir més del que seria
políticament correcte i ‘Simone’ actua com una vàlvula d’escapament d’aquelles
coses que necessiten fer-se sentir per poder resoldre-les d’una vegada per
totes.