CRÍTIQUES

VALORACIÓ
6
Deliris desorganitzats
Publicat el: 30 d'octubre de 2017
CRÍTiCA: Simone
Qui no ha somiat mai amb la justícia venjativa? Amb què el botxí d’una acció es llevi, al dia següent com a víctima de la decisió que ha pres? Aquest és el còmic leitmotif d’una comèdia que, evidentment, trasllada el realisme a una distòpia fantàstica. Ho fa a través d’un ministre de Justícia a qui se’l veu en la intimitat, en la fragilitat familiar (mal entesa i pitjor avinguda). Una vulnerabilitat que evoca a Burundanga o a L’Electe. Però si aquests dos exemples tenen clar quina és la direcció que pren el seu drama còmic, Simone es perd entre l’acudit groller i tòpic i l’oportunitat de recuperar les màximes de la filòsofa i escriptora feminista Simone de Beauvoir. No està clar en quin codi llegir-ho i escoltar-ho i, per això, hi ha notables buits encara entre la interpretació dels actors i la percepció dels espectadors. En la propera temporada a la Sala Muntaner caldria garantir la connexió amb l’audiència. L’obra supera el naturalisme des del deliri i bona prova d’això és el treball de Tilda Espluga (amb uns moviments molt masculins, certament). Anna Güell és una dona sempre malèfica, estratega, però que llavors costa d’entendre perquè erra en el lèxic. Per últim, Feixas s’ha reservat el paper més desestructurat, el d’una prostituta que decideix implicar-se, bona fè. Són tres actrius que saben prendre el pols a la pausa, fer que el públic segueixi amb atenció el desenvolupament de la trama. Però és el plantejament o la pròpia història que genera uns buits, avui insalvables.
Certament, Daniela Feixas, com a autora, juga amb dos registres el de la comèdia: L’últim cigarro o Només sexe i el del drama psicològic. Amb aquest segon, treu una intimitat molt negra que ennuega. Ho va fer quan va guanyar el II Quim Masó al projecte teatral amb La dolça Sally (que no es va poder estrenar) i que, més tard reconvertiria en El bosc (Sala Beckett, 2011). Feixas comparteix projecte amb la companyia Q-Ars, que també juga del drama i la reclamació entre homes i dones (L’alè de la vida, Invocació inspirant-se en Shakespeare) a les comèdies més farsesques (Leonce i Lena o Anem a fer una musa).
CRÍTIQUES RELACIONADES / Simone
TÍTOL CRÍTiCA: Un Gregor Samsa de la identidad de género al que le falta mala leche
PER: Elisa Díez

VALORACiÓ
7
TÍTOL CRÍTiCA: Les dones al poder
PER: Marc Sabater

VALORACiÓ
8
TÍTOL CRÍTiCA: Tan negre com naïf
PER: Núria Cañamares

VALORACiÓ
7