En un moment en què han esclatat fenòmens com el #MeeToo,
l’#OnSonLesDones o el #LesDonesSomAquí, un moment que, en definitiva, sembla
confirmar que el segle XXI serà (és) el de les dones, la companyia QArs Teatre
ha tornat a fer gala de la seva connexió i compromís amb la realitat estrenant
un text escrit per Daniela Feixas, protagonitzat per tres actrius (la pròpia
autoria, Anna Güell i Tilda Espluga) i que diposita a la platea una càrrega de
fons, entre d’altres, sobre la força del gènere femení. L’excepció –aquella
que confirma la regla– és la direcció, de Ramon Simó.

El text en qüestió es titula Simone i parteix de la constatació que la natura és sàvia de forma
que les catàstrofes i els grans canvis naturals no són gratuïts sinó que tenen
una intenció reparadora respecte de l’espècie humana i la seva supèrbia. La
trama arrenca quan l’Iris, una prostituta de capa caiguda, arriba a
l’apartament on l’espera Simone, que ha contractat els seus serveis. Ella s’hi
nega, perquè no atén dones, però poc a poc anirà descobrint que no tot és el
que sembla, fins i tot en el seu cas. I fins aquí es pot llegir. Tot plegat en
forma de comèdia, a voltes surrealista, en un text que pot presumir
d’originalitat i d’enginy, d’una bona maquinària i un bon dibuix dels
personatges i d’un ritme adequat.

Només començar, les tres protagonistes, dirigint-se als
espectadors, delimiten el terreny de joc demanant-los que riguin tant com
vulguin. I no és només el primer dels molts exercicis de trencament de la
quarta paret que conté Simone. Veureu. L’humor en què reposa la peça, en
general ben jugat tot i algunes incursions en l’infantilisme, té un inconvenient:
necessita imperiosament les rialles d’un públic quant més massiu millor. I quan
aquest no hi és, si més no de forma quantitativament considerable (cas de la
funció objecte d’aquesta crítica), l’efecte és especialment pervers tant per
l’autora com per les actrius, que no tenen aquell coixí tant nutritiu per als
personatges que és el riure dels espectadors.

Com que l’assistència és un imponderable de qualsevol
espectacle, un extrem incontrolable a tots nivells, aquest gat vell de les
taules que és Ramon Simó té l’encert d’apuntalar el text amb una direcció intensiva,
amb allò que dèiem de la quarta paret i amb contrafort metateatral que
complementen la peça de Feixas i li donen més espessor. Hi ajuda, també, una
consistent escenografia concebuda pel propi Simó.

El nucli de la cosa, indubtablement, però, són les
interpretacions de les tres protagonistes. Tilda Espluga afronta un paper molt
complex i, després d’uns primers compassos desconcertants, la seva creació va
agafant cos a mesura que la trama avança. Daniela Feixas fa gala d’una
espontaneïtat que es beneficia de la seva vessant com artífex del text i Anna
Güell desplega una bis còmica molt atractiva que acaba per convertir-se en el
principal al·licient d’un muntatge que, a ben segur, creixerà a mesura que els
espectadors el vagin descobrint.