Silvia. Nelson Valente

Em faltava una, i ara ja ho puc dir: els dramaturgs haurien de fabricar més trilogies com aquesta: senzilles però no tant, sumament divertides, i barrejant dues cultures teatrals ben diferents que juntes formen un còctel explosiu. Gràcies a la bona feina de creació de text de Nelson Valente i Cristina Clemente, ens enfrontem a una història vista desde dos punts de vista diferents. Una història de segones, i potser, últimes oportunitats. Dues mares abnegades que durant tota la vida han cuidat dels fills, i també d'un marit amb el qual no han estat precissament massa euforiques. I uns fills que quan s'han fet grans no les han valorat suficientment, o pràcticament han passat d"elles (“Silvia”). Dues dones (Lide Uranga i Lluïsa Castells) que veuen la seva vida passar, i que en el últim terç de la seva existència, s'han retrobat, s'estimen, volen passar els seus últims dies juntes, i el més important, han decidit d'una vegada per totes tallar el cordó umbilical amb la família.Una mateixa història vista des de dos angles: en el català Lluïsa Castell (“La paella dels dijous”) i companyia componen un divertit fresc no exempt d'algun moment dramàtic. A “Silvia”, la tragèdia existeix des del primer moment, però la mateixa Uranga, amb la inestimable companyia de Mayra Homar, Gabriel Beck (extraordinari) i Julian Ponce Campos, s'encarreguen de transformar-lo en una burla sarcàstica. Sí, els argentins saben riure's d'ells mateixos com ningú, i per tant passarem d'un gènere a un altre sense deixar de provocar la riatlla en l'espectador. És aquesta una família desastrosa, i que vol aprofitar.se de la mare, que en la tercera part de la trilogía ("Victoria vs. Rodríguez") es trobarà amb la catalana i on el xoc de cultures desembocarà en un desenllaç autènticament espatarrant, on tot s'estriparà, davant d'un espectador ja absolutament entregat a la farsa.Quin serà el secret d'aquests actors argentins, dels seus dramaturgs, per connectar tant i tant bé amb el públic català? Són genials en l'art de la improvisació i en definitiva, ens faran passar tres estones meravelloses. No, no cal veure tota la trilogia però... sí que estaria bé, sí. 

La Sala Flyhard torna a acollir Silvia, una de les peces de la trilogia catalanoargentina coproduïda pel Festival Grec i On el teatre batega. Dos repartiments diferents, un de català i un altre d'argentí, capitanejats respectivament pels dramaturgs Cristina Clemente i Nelson Valente, actuen per separat a La paella dels dijous i Silvia, amb trames paral·leles que intersecaran en una tercera obra, Rovira vs. Rodríguez. Silvia, la peça que ara ens ocupa, està escrita i dirigida per Nelson Valente, un creador procedent de l'escena independent argentina i que aquí coneixem per obres com El loco y la camisa, El declive i Solo llamé para decirte que te amo. El títol correspon al nom de pila de la protagonista, que té setanta anys i acaba de quedar-se vídua. Aquesta dona, interpretada per Lide Uranga, ha fet un llarg viatge ‒de Buenos Aires a Màlaga‒ amb el seu fill menor, el Jorge o Jorgito, que assumeix l'actor Julián Ponce Campos. Abans, però, coneixem l'estranya i asimètrica parella d'amfitrions, el Gastón i la Mónica ‒Gabriel Beck i Mayra Homar‒, que esperen l'arribada dels parents amb impaciència i un evident estat d'excitació. Tant la música com el mobiliari fan tuf d’antic, i ells dos ‒mediocres sense imaginació‒ s'entreguen de manera naturalista a accions quotidianes on impera el sexisme. De seguida entenem que hi ha alguna cosa que grinyola en la manera com aquest home manipulador i encantat de conèixer-se s'esforça tota l'estona a demostrar afecte envers la seva parella, alhora que la redueix i infantilitza a còpia de purs estereotips. Tant ell com la seva acrítica, abduïda esposa, viuen abonats a frases tòpiques i sense ànima que els condemnen a un bucle d'incomunicació. La mare i el germà de la Mónica arriben, en teoria, per establir-se a Màlaga, després de la mort del pare. I, com que des de fora tot es veu millor, s’adonen de seguida que el tal Gastón és un estafador d'opereta, amb pocs escrúpols, una condescendència insofrible i una incapacitat patològica de romandre en silenci ‒segurament, per no delatar el buit al voltant del qual s'ha construït‒. Els dos visitants es mantenen en una actitud d'escolta ofesa i rancuniosa, que amaga judicis ben esmolats. El Jorge, sobre el que pesa la violència del desarrelament, l'orfenesa recent i el paternalisme que li dispensen els altres ‒per més que ja frega la trentena‒, s'acaba revelant com el més lúcid i conseqüent de tots, i culmina la seva intervenció amb un esclat de ‒justa‒ còlera. Per la seva banda, la Silvia, decidida a no permetre que li fotin enlaire els anys que li queden de vida, després de dècades d'infelicitat marital ‒“La infelicidad es una de las cosas más contagiosas que hay”‒, es refugia en el seu pla secret d'evasió. I és ella, l'autèntica incògnita a desvetllar, la qui ens regala un gir impensat i impagable. Les interpretacions, vigoroses i precises, es realitzen en total compenetració; la proximitat i vivesa captiva el públic, que celebra amb riallades l'humor cruel i els esclats imprevistos. Els diàlegs ordits per Valente i servits pels quatre fantàstics intèrprets deixen entreveure els mòbils ocults i les pulsions dels personatges: l'ambició, el rancor, l'ànsia de llibertat... Cal destacar l'ús enginyós i productiu que es fa de la sortida d'emergència de la Sala Flyhard, que es converteix en l'entrada ‒des del carrer Alpens‒ al pis dels argentins establerts a Màlaga. Entravessat en aquesta porta, el Gastón parla per telèfon i prodiga uns expressius i hiperbòlics insults al seu interlocutor; per aquí entraran també, carregats de maletes, els dos parents. Igualment, resulta tot un encert el disseny lumínic de Xavi Gardés, que pràcticament només utilitza els llums incorporats al mobiliari de l'escenografia, i recorre a la foscor total ‒tan sols la resplendor de la pantalla del mòbil il·luminarà el rostre de la Silvia‒ per submergir-nos en la nit. I passa que ens sentim tan a prop del que succeeix en escena, tan afectats per la interacció entre els personatges i el moviment escènic, que gairebé estem temptats d'intervenir-hi. El final, meravellós, és tota una promesa de futur.

Lide Uranga és una excel·lent actriu argentina que ha sovintejat en les visites del dramaturg i director Nelson Valente a Barcelona. Ha aparegut a repartiments com El loco y la camisa, El declive o, Sólo llamé para decirte que te amo. També va ser un personatge ben excèntric i enlluernador a La meravellosa família Hardwicke, dirigida per David Selvas. La que va ensenyar la seva habilitat per ser excèntrica i encantador personatge en aquella comèdia tràgica amb aires de Txèkhov, ara es revela intensa i de la que es voldria abraçar durant una bona estona. La seva dignitat, ni que sigui en roba interior, és immensa. Als seus 70 anys, creu que es mereix, per fi, viure el capítol personal que s'havia encallat mig segle enrere. Tot i que els fills i el gendre la puguin considerar un punt eixelabrada pren la decisió més valenta i entusiasta de totes. Ho fa, renunciant als privilegis que faci falta. Convençuda, de fet, que la seva vida ve carregada de renúncies emocionals per sobreviure la material. La mare, que fa pocs mesos que ha perdut el marit, viatja amb el fill petit a un pis d'Andalusia on la filla gran va emigrar fa anys, sense que es donin motius per a quest exili.Nelson Valente és un mestre en anar baixant capes de profunditat en una relació de parella o, sobretot, familiar. Valente (com també Clemente amb qui ha elaborat aquesta trilogia) es mouen molt bé en les accions en un menjador desgastat, que es nota viscut i que les rèpliques aparentment afables, van desenterrant els prejudicis i les venjances dels personatges. Sigui que s'acaben de conèixer o bé que fa anys que conviuen i la ferida infantil es converteix en una incòmode llaga crònica. Des de les butaques, es va descobrint, efectivament, la capacitat de manipulació de cada personatge. Des dels més primaris (com el del jove que veu un negoci en la venda de la casa de Buenos Aires), als més amagats (com el de la mare que serà descoberta en una trucada furtiva). Al costat, els seus dos fills viatgen de les anècdotes que ridiculitzen al més petit a mostrar una agressivitat inesperada en aquest fill que prova de reivindicar-se sense voluntat de qüestionar res ni ningú. El living té molts retrets que ressonarien en els menjadors i les cuines de totes les famílies. Aquest és el seu encant; Dotar d'èpica les petites històries explicades a cau d'orella, lluny dels estranysLide Uranga, dèiem, protagonitza Silvia (i també Rovira vs Rodriguez) en aquesta trilogia que han signat amb Cristina Clemente (que ha escrit La paella dels dijous i ha fet a quatre mans amb Valente l'obra en la que es retroben les dues famílies), pel Grec. És una actriu que ja estem integrant, de manera natural al repartiment professional de Barcelona (tot i que s'expressi en castellà). Aquest episodi, doncs, és el primer d'una sèrie de tres, que exposa la situació d'un creuament inesperat familiar, per un enamorament en la vellesa, del que poc s'ha de revelar. Després del Grec, s'ha tornat a programar la trilogia questa tardor a les mateixes sales de l'estiu. És cert que l'obra té vida pròpia però és molt suggerent veure'n les altres dues peces, posteriorment. Silvia i La paella dels dijous succeeixen alhora, a Málaga (on viu la filla) i a Barcelona. És un miratge dramatúrgic a diferència de l'experiment recent entre la Fundació Brossa ([Blank], Arts Lliures) i el Tantarantana [Blank], en què les escenes es reproduïen simultàniament, en temps real. Una de les conclusions del visionat de Silvia és que Nelson Valente és un mestre però, sobretot, que Uranga ens sorprèn des de la seva interpretació cap endins, continguda, carregada de densitat. Bravo!