Nelson Valente ens tanca en un pis estret, gairebé sofocant, de Màaga. Allà En Gastón i la Moni esperen l’arribada de la mare i del germà d’ella, des de l’Argentina, amb les cendres del pare, que acaba de morir. Tot ha de canviar en la vida de la família Rodríguez. En Gastón està ansiós per veure com es pot vendre el pis que deixen a Buenos Aires; la Moni li riu totes les ocurrències, sotmesa, potser (encara que més aviat, no) enamorada; el germà, en Jorgito, arriba que només pensa a fumar porros; i la mare, la Silvia, deixa que el seu gendre es faci il·lusions i la tracti de vella inútil i innocent. Però els plans de la Silvia són uns altres, menys pragmàtics i molt més emocinals.

Valente ha creat quatre personatges terribles, grandiosos en la seva petitesa. Quatre tipus que els podem trobar a qualsevol carrer (de qualsevol banda de l’Atlàntic, d’allà i d’aquí) i que ens plasmen la realitat cruel (que, per descomptat, podem veure també a qualsevol carrer) que amaguen. La caòtica arribada de la mare i el germà ja presagia el desgavell en què es mou la família. Els tripijocs d’ell; les pallisses (verbals) d’ella, una dona terriblement pesada; l’actitud del germà, tremenda i aparentment passiva; el passotisme de la Silvia desembocaran en un conflicte inevitable, saltaran les espurnes, la violència… però tot quedarà en un no res quan la pacient Silvia prengui la paraula i els expliqui els seus plans.

L’obra avança entre riallades, ocurrències, silencis i mirades sempre oportunes. Silencis i mirades que ho diuen tot. Tot allò que s’amaga en aquest retrobament presumpte i inicialment feliç. El text de Valente és, com sempre, proper. Igual que a El loco y la camisa o a Solo llamé para decrite que te amo. Ens és igual que siguin argentins, que facin servir paraules i expressions d’allà. Són properes igualment. Ens hi reconeixem. És una de les coses que ens agrada i ens atrapa d’aquesta formada d’autors argentins que tan bé han encaixat en l’escena catalana. 

El text és d’aquells que hauríem de llegir amb lupa (o veure més d’un cop l’obra, cosa recomanable) per espreme’l i treure’n tot el suc. Diàlegs intel·ligents, descriptius, sempre amb motivació, ens expliquen de manera directa i plana la situació i ens fan riure (molt) i patir (també, una mica) amb aquesta família que en diríem… xunga. Situacions amablement portades a l’estrem per acabar coneixent els Rodríguez i entenent-los fins a assumir les seves reaccions quan es trobin davant de la gran sorpresa que els espera.