No facis cas. No
caiguis en el parany. Quan algú – algú de qui depèn tant  la teva millora salarial com  la possibilitat de quedar-te sense salari i
ben acomiadat; algú que es presenta doncs amb una posició de poder encara
que  ell o ella mateixa depengui també
d’altres poders més poderosos – et fa una pregunta mirant-te directament als
ulls, pots arribar a creure que la teva resposta té alguna importància. Però
sovint, això no va així. Sovint tot està lligat i ben lligat i totes les
respostes estan ja sentenciades abans que obris la boca. La resta, la farsa de
la pregunta, no és més que això: una farsa. Una mena de xarada emocional
encaminada tant a deixar-te en evidència i desfer les teves defenses, com – i
això és encara més important – a demostrar-li a la resta de testimonis
d’aquesta mena de joc qui mana de debò i controla totes les fases de tots els
jocs. Que aprenguin la lliçó : l’empresa adherida a la dinàmica del capitalisme
salvatge ,  està sempre a l’aguait. Si
vas de llest o llesta amb ella tens totes les de perdre, encara que una mirada
i un somriure que sembla de complicitat et pugui fer creure el contrari.

I evidentment,
l’empresa que ens presenta  Stefano
Massini ( actual director artístic del Piccollo Teatro di Milano i autor
d’aquella excel·lent  “Lehman Trilogy”
que vam veure fa un parell de Grecs dirigida també per Romei,  i que també ens  mostrava els draps bruts del capitalisme
depredador ) , és d’aquesta mena. Com ja ens indica el títol de la seva obra,
Shenzen significa infern : l’infern d’un sistema que amb el temps ha estat  capaç de disfressar amb tàctiques
participatives el seu engranatge deshumanitzat , però que sempre acaba mostrant
el vestit real que hi ha sota la disfressa.

I el muntatge que
ens presenta Roberto Romei del text busca precisament remarcar la naturalesa
d’aquest parany. Busca fer-nos sentir receptacles d’una mirada que en realitat no
està adreçada a nosaltres, i  fer-nos
creure que s’està esperant de nosaltres una resposta que en realitat ningú no
espera escoltar perquè totes les cartes estan ja repartides. La persona
delegada per l’empresa – una excel·lent Sandra Monclús, movent-se tota l’estona
entre els quatre costats d’aquest quadrilàter laboral dins del qual tots ens
veiem implicats –  es veu doncs
obligada  a mantenir al llarg dels més de
seixanta minuts que dura aquesta trobada amb un grup de treballadors que tenen
el futur laboral penjant d’un fil aquella ambigüitat que es mou entre el punt
d’aparent complicitat i la clatellada sense embuts que acostuma a venir després.

Però , malgrat
l’habilitat amb la qual l’actriu resol l’ambigüitat de la posició del seu
personatge, i malgrat l’encertada visualització que Romei li dona a aquesta
inclusió / exclusió de tots els que assistim a la reunió, aquest infern
capitalista es queda molt lluny de la complexitat i l’enginy que l’autor
mostrava a costa de la familia Lehman que tant ha marcat la vida econòmica de
la darrera dècada. Un cop captes el funcionament de l’estructura de l’obra,
aquest es torna inevitablement un xic reiterativa, una mica massa evident i no
especialment original, si tenim en compte les moltes ocasions en les que el
teatre o la pantalla de cinema ens ha apropat en aquest últims anys  a situacions força properes a la que
construeix Massini. Shenzen s’acaba semblant així a una bona idea que s’allarga
sense aportar nous estímuls, defensada això si amb convicció pels responsables
d’aquest muntatge.