Una multinacional envia una delegada de personal per mirar de promocionar els millors treballadors i també per evitar possibles suïcidis en els quadres més baixos de l’escala laboral. Per què estan preocupats poels seus treballadors o per què genera mala publicitat aquestes morts? En principi, és un treball que convida a provar l’espectador. A posar-lo en l’incòmode lloc dels candidats a canviar de situació laboral. Res serà igual després d’aquesta sessió. Tot s’ho juguen a una carta. Un espai similar al Bull, estrenat fa unes setmanes a la Villarroel. I que comparteix una certa coincidència amb el format original de proves d’El mètode Grönholm (per a afer laborals) i Només una vegada (per a indagar posibles vicis amb la relació de parella).

El gran problema de Shenzen (una peça dirigida per roberto romei que fa de díptic de denúncia al capitalisme juntament Lehman trilogy, també d’Steffano Massini) és que no poden interpel·lar al públic, tot i haver-se construït a curta distància. El públic envolta aquesta membre del departament de personal que fa una enquesta dura, tot i que aparentment sembli còmplice i vulgui el millor per a l’empresa i els seus treballadors. Si s’adreça a un espectador individualment com a un dels treballadors (inexistents a escena), aquest se sent obligat a respondre i, fàcilment trenca la precisió del muntatge. Potser una solució seria instal·lar una cadira per ponent (com en el musical de Nine, les dones de guido Contini). com que no pot adreçar la mirada als ulls de l’espectador, i l’actriu Sandra Monclús ha de desviar la mirada a un infinit al fons de l’escenari, perd la seva potència. I la plana es revela excessivament plana, tot i els girs i les solucions de cada una de les proves. El cinisme és superficial si no va interpel·la. si se sap, d’arrencada, perdedor. Com si només la fortuna pogués salvar els mobles. El capitalisme és pervers perquè no dóna opcions a una sortida digna i humana, en l’esfera d’una multinacional impersonal i perfeccionista. Per“o l’obra només serveix per delatar-nos tots víctimes del sistema, sense opció a sentir-nos part de l’engranatge ni tampoc amb energia per a rebelar-nos; el dard cau molt lluny de la diana, a diferència d’aquell enginyós Lehman trilogy.