Sémiramis / Don Juan – Jordi Savall. Le Ballet de l’Opéra national du Capitole

La companyia de dansa francesa de Tolosa de Llenguadoc, el Ballet del Capitol, va donar vida a un doble programa al Gran Teatre del Liceu, Sémiramis i Don Juan, que tenia com a fil conductor la música de Christoph Willibald Gluck (1714-1787). Aquest reformista alemany que va mirar d'oposar-se al gust italià en matèria d'òpera està al centre d'aquesta coproducció entre el Théâtre de l´Opéra National du Capitole de Tolouse, el Théâtre national de l’Opéra-Comique de París i el Liceu, impulsada per Jordi Savall. El reconegut violagambista que ha reivindicat des de sempre la música antiga al capdavant de la seva orquestra Le concert des Nations, ha volgut destacar ara el patrimoni musical d'aquest autor que d'alguna manera és precursor de Mozart. Almenys és així com l'han volgut mostrar en aquest doble programa que posa l'accent en el costat juganer de les partitures gluckianes. Això es veu segurament més clar en el cas de Don Juan (que Mozart també va versionar en format òpera), que s'inspira en el llibret de Ranieri de Calzabigi basat al seu torn en l’obra de Molière 'Dom Juan ou le Festin de pierre' (1665). El coreògraf romanès Edward Clug (Beius, 1973), que ha treballat per a companyies arreu del món, com ara el Ballet de Zurich o el Royal Ballet de Flandes, ha ideat un Don Juan que juga amb els tòpics del mascle testosterònic però des d'una perspectiva summament lúdica i gairebé capgirant el mite del seductor malaltís, que és mostrat en un context social opressiu i atabalador. Al contrari, gairebé el mostra com una víctima de les femelles que l'envolten i el criden, anhelant la seva atenció. De les dues peces proposades (Sémiramis, del Madrileny Angel Rodríguez, recorda les belleses harmòniques d'un Nacho Duato), aquesta és la que més va agradar el públic el dia de l'estrena. I és que Glug sap imprimir un aire gairebé teatral a aquesta peça més de caire narratiu amb elements ben vistosos com ara la faldilla de mirinyac que ara funciona com una campana capgirada, o unes gelosies mòbils que donen molt de joc i que de vegades semblen empresonar el mateix Don Juan, sense oblidar un magnífic cavall en el qual ara Don Juan s'hi manté erm, ara s'hi deixa lliscar com un cos mort. La companyia de Tolosa que ja ha visitat el Liceu en més d'una ocasió, va mostrar que continua mantenint el llistó ben alt amb un cos de ballarins dúctil i de gran qualitat interpretativa, i amb uns solistes remarcables. Ara bé, el gran triomfador de la nit, el dia de l'estrena, va ser sens dubte un venerable Jordi Savall, que va aconseguir posar el públic del Liceu dempeus. De fet, el pols entre la música i la dansa a l'inici de la sessió semblava decantar-se cap a l'orquestra, amb una primera suite Iphigénie en Aulide allargassada, però finalment la dansa va imantar el públic amb unes coreografies, totes dues, que van amotllar-se molt bé a unes partitures del XVIII que aconseguien apropar als gustos del XXI: gairebé res!

És una sensacional descoberta. La música brillant de Gluk combina molt bé amb una dansa estètica de cossos que evoquen les torsions de les bèsties en una cacera i dels caçadors, a cavall. L'abstracció de la dansa en la primera coreografia, Sémirami, s'allunya de cap narrativitat i té un diàleg constant amb un teló que es transforma de vestuari a tapís d'ombres passant per la sensació del bosc (amb una intel·ligent il·luminació lateral) O un gris daurat d'opulència. La coreografia d'Ángel Rodríguez s'empelta molt bé d'aquesta musicalitat colorista, amb una instrumentació que sorprèn per les varietats dels aparells de vent metall així com els de corda d'època. De fet, el preludi del concert, a mode d'obertura, és un gran encert de Jordi Savall perquè permet gaudir de la música amb tota la seva dimensió. El teló baixat convida a concentrar-se en la interpretació i rutina dels músics. Vint minuts deliciosos que convida al gaudi i la contemplació que fa de muralla a les cabòries quotidianes dels espectadors. Potser la segona part, Don Juan, amb la coreografia d'Edward Clug, atenta a la narrativa del mite de don Joan és més empantanegada. L'espai escènic és corpori. Una mena de gelosia que va compartimentant l'escenari com qui comptabilitza els canvis de quadre dramàtic. Per donar major preponderància al protagonista actua amb pantalons negres i el tors descobert, mentre que la quinzena de ballarins vesteixen pantalons crema i un jersei cigne color carn. Les ballarines, en canvi, es distingien pel color del vestit. Per destacar, la primera ballarina també treia, en un instant una festiva faldilla amb malla que li donava volum i permetia amagar sorpreses a sota. Ara, les puntes de la primera ballarina en el retrobament amb don Joan és dels moments més celebrats de la vetllada. Es va agrair en el moment dels aplaudiments que va rebre una ovació que el rol que dóna nom al mite; aviat és dit. Diu el programa de mà que aquest cartell el somiava Jordi Savall fa temps. Ara l'ha pogut complir. Vist el bon resultat només cal agrair al mestre aquest olfacte entre la música boscosa i un punt marcial i la dansa estètica i enfiladissa.