CRÍTIQUES

VALORACIÓ
8
La Mont Plans i la Gioconda
Publicat el: 9 de novembre de 2024
CRÍTiCA: Sembla que rigui
La Gioconda és aquell quadre multiretratat al Louvre en què, si la turba de turistes ho permet, sembla que miri a un mateix, estigui contemplant-la des de l’esquerra, des de la dreta, o cap per avall. Sempre manté un somriure plàcid. Mont Plans presenta, potser per darrera vegada, el monòleg Sembla que rigui al Teatre Gaudí, tot explicant les peripècies d’una dona que ha viscut en una funerària durant dècades i que, ara, que ja ha completat el segle de vida, traspassa la llum de la Vida i s’encara amb la mort. L’actriu, molt marcada per la carrera divertidíssima de La Cubana (Teresines S.A., Campanades de boda) reclama el seu dret a fer papers dramàtics. Ho ha fet puntualment a De mares i filles (amb Annabel Totusaus) i a Cadires (amb Quimet Pla). Aquest Sembla que rigui fa un collage d’emocions i de situacions tant còmiques (l’humor negre s’hi presta) com tristíssimes.
Seguint una cronologia personal inventada pot fer un repàs a la modernització del segle XX i XXI i a les seves insòlites contradiccions. Europa ha bastit un veritable teatre tragicòmic carregat de violència, d’esperança, de desenganys i d’empoderaments. L’Europa democràtica, tolerant i que progressa sense deixar ningú enrere, és un horitzó que s’apropa i s’allunya, com aquell que canvia l’enfocament només obrint o aclucant parcialment els ulls.
La fina i mesurada interpretació de Mont Plans, en la seva mirada d’ulls ben petits i la seva quietud (bé que representa una morta, a la sala de vetlles), va esquitxant situacions impensables, que clou sempre amb algun fragment de cançó sobre la mort de teló de fons. Com Gioconda, pot fer que el quadre sigui sarcàstic, o bé dolorós. Tot depèn des d’on ataca l’escena. El prejudici que només sigui actriu per a comèdia es desdibuixa, afortunadament. I és que els prejudicis també van pretendre tapar els nusos de la Capella Sixtina de Miquel Àngel, al Vaticà. Sota de l’aparença simpàtica i despreocupada de Mont Plans s’amaga una ànima sensible. Ella, amb ofici i sensibilitat guanya la partida a l’oblit.
CRÍTIQUES RELACIONADES / Sembla que rigui
TÍTOL CRÍTiCA: Una llagrimeta de tendresa
PER: Toni Polo

VALORACiÓ
8
TÍTOL CRÍTiCA: El somriure del més enllà
PER: Andreu Sotorra

VALORACiÓ
8