L’actriu Mont Plans es vesteix de negre. De dol. Un rosari a les mans. Un cabell blanquinós i el maquillatge blanquinós del més enllà. I apareix sobre un teló vermell davant d’un fons blanc lluminós que recorda el folre d’un taüt.

El personatge està a punt d’aprovar el qüestionari per obtenir el passi a entrar a l’altre món. I perquè tothom tingui clar el que també els espera, fa que els espectadors siguin ja com ànimes en pena que han superat la mateixa prova de fa temps. (…)

Mont Plans, durant setanta minuts que, malgrat el gènere mortuori, passen com una alenada d’aire fresc, explica a ‘Sembla que rigui’ la llarga història de la Júlia Català i Verdaguer, des de la seva infantesa a la funerària fins a la decrepitud de la vellesa a la residència. (…)

Mont Plans sap mesurar les petites dosis d’humor, a vegades negre, a vegades agredolç, però que sempre provoquen el somriure tendre dels espectadors. I ho fa, a més, amb breus parèntesis musicals —en uns arranjaments molt sensibles de Mariona Vila— com una peça d’El Mikado, una altra de Raimon o una altra de Pere Tàpias, entre altres, sempre amb una base històrica i popular que extreu de les arrels pròpies, de casa, de la cultura del país, cosa que fa que connecti amb la majoria d’espectadors siguin de la generació que siguin. Entre altres coses perquè recordar les virtuts, les alegries i les misèries pròpies no només captiva els que les han viscudes en la pròpia pell sinó que fa que aquells que només n’han sentit parlar les mitifiquin.