Parlar amb una àvia, de vegades, pot resultar
un suplici. Les batalletes de la gent gran ens poden deixar adormits. O bé ja
les coneixem, o bé ens importen un rave, o bé no tenim paciència ni humor per
escoltar-les. Els que ens explica la Mont Plans a Sembla que rigui, per molt que el format (ella, sola, en una
cadira, i amb tot el temps del món per parlar) pugui semblar-ho, no en té res a
veure. Ella és morta. Després de 104 anys, ha mort i ens explica la seva vida
per tal d’obtenir el pas al més enllà.

Una cadira de fusta, una cortina vermella al darrere
per la qual apareix i desapareixerà, i una tela de vellut, també vermell, al
terra. I ella, la Júlia Català i Verdaguer, nascuda el 1914, vestida de negre,
cabells blancs i sense maquillar. No cal res més per desplegar un monòleg en
què l’actriu narra, recita, canta la seva vida. I ens atrapa.

La Júlia, filla del propietari d’una funerària
i hereva del negoci, traspassa la porta que ella ha tancat a tanta gent i s’enfronta
a l’eternitat (“uf… això no s’acabarà mai”, ve a dir) repassant la seva vida.
Un segle d’història (una guerra, una dictadura, una transició…) farcit de
moments durs i d’instants feliços. No té res a perdre. És morta. Per això parla
amb una serenitat, de vegades, esfereïdora. Amb una calma desconeguda aquí, al
món dels vius. Amb una tristesa infinita en recordar el seu fill mort, el seu
marit delatat i assassinat. Amb una passió incommensurable en reviure els
moments de felicitat plena que va viure. La narració, tot i ser assossegada,
plàcida, tranquil·la, és, en realitat, una muntanya russa d’emocions on la
tendresa, el dol, l’humor, la indignació, la crítica avancen de la mà en un
relat que tan ens fa somriure com ens exprimeix una llagrimeta de tendresa.

El text (una horeta) és, també (més aviat,
sobretot) una crítica social important. Utilitza els moments dolorosos i descarnats,
com la traïció i conseqüent assassinat “legal” del marit per denunciar una
societat morta de por disposada a fer el que sigui per seguir vivint (“al llarg
de la història la gent es mor o els maten”, diu). I, per descomptat, fa servir
els records entranyables de la feliç innocència de la infància. I d’amor sense
contemplacions. I de crims passionals (“això ve de lluny”, ens aclareix). I de tirar
endavant perquè era el que tocava. I d’afrontar la soledat de la vellesa amb el
cap seré… Tot per acabar pensant que sí, que té raó: sembla que rigui.