L’home dibuixat va excel·leir en la seva anteiror peça, tota poesia i minuciositat. Era una peçá per a cvanalla molt petita que s’havia d’arraulir al seu voltant i sentir una història petita, extreta de la sorra de la platja i que narrava un fet humil però carregat d’emoció (que deixa molt bon record). D’aquell Pedra a pedra encara en fa actuacions i això que fa anys que roda. 

Ara, amb molt bon criteri, incia una nova peça també ell sol a escena però acompanyat per una pantalla qusi interactiva. és una solució que l’ha de permetre fer passis amb més públic, i rendibilitzar millor cada sessió (habitualment del Pedra a pedra, havia de fer vàries sessions diàries).  Ha estudiat molt bé l’harmonització de les imatges per  fer que plogui i deixi de ploure segons si té el paraigua posat, o no. Torna a utilitzar puntualment la manipulació d’objectes per fer transcendir l’¡home de la pantalla i que guanyi la tercera dimensió i es faci palpable. Acabarà sent un màgis trapezista, que fa enriolar, de nou el públic amb una situació tant enginyosa com ingènua, tendra. Potser no arriba a la minuciositat d’aquella peça anterior però sí que captiva poderosament. I, tot i que el guió auudiovisual no el podrà fer creéixer en gaires accions de manipulació és previsible que segueixi creixent i incorporant  gestos i detalls que la facin més pròxima. Certament, el món de les pedres, per fred que sigui fa bategar millor les emocions que la persuasiva pantalla amb animacions i pàtines de colors que s’escampen per allà on empeny la imaginació.