I Cristina Genebat es desmarca com a dramaturga, després d’una llarg període fent difícils traduccions (Wadji Mouawad o Bernard-Marie Koltès, el cim màxim). Decideix furgar en un món, per a ella misteriosament desconegut, el dels Pastorets. Ho fa amb una peça que, lluny de caricaturitzar els Lluquets i Rovelló de torn, el que fa és aprofundir en l’essència del Nadal. des de la mirada descreguda i descarnada d’avui. Amb prostitutes amb una estranya llum. Amb un ginecòleg desmotivat. Amb un voluble ni–ni que es deixa convèncer pels llums de neó però que acaba sabent diferenciar el que és fum del que té consistència: l’amistat. Una peça que casa molt bé aquestes dates de Nadal però que, per la seva mirada contemporània, pot representar-se fora de temporada de nadales (perquè es distancia del tòpic i utilitza les tonades conegudes per aterrar a la veritat buscada). 

És una peça aparentment intranscendent, que no explica més que misèries ben humanes però que, per la seva intensitat transcendeix a un món poètic i ingenu que eixampla el cor. Amb àngels que són immigrants que toquen el saxo i dimonis que casen la temptació més física amb la perversió racional.

Bon Nadal!