No és cap secret dir que molts dels professionals del teatre català actual van fer els seus primers passos en uns ‘Pastorets’. No és estrany, doncs, que, a la llarga, el pòsit de la tradició esclati per un lloc o altre, ni que sigui d’una manera subconscient i deixant que el substrat esdevingui un referent nou.

En aquesta comèdia agredolça de Cristina Genebat —el seu debut com a autora després d’una ja considerable feina com a actriu i traductora— hi ha, camuflats, la majoria d’elements que trobaríem en uns ‘Pastorets’ tradicionals: en Lluquet i Rovelló, Josep i Maria, la cova del naixement, el bou i la mula, un cometa que no es deixa veure gaire per la boira nocturna… Però tot passat per l’alambí dramatúrgic de fer-los contemporanis. (…)

He dit que era una comèdia i que era agredolça perquè cadascun dels personatges té el seu costat amable i el seu costat fosc i, el rerefons de la història deixa la sensació d’una societat en crisi que, com diu un dels directors del muntatge, Julio Manrique, malgrat tot, confia en el naixement com una esperança de vida millor.

En una hora i mitja, doncs, transcorre tot una auca de personatges molt diversos, de maneres de fer, de maneres de pensar, de projectes i de desencisos: la prostituta de nit; la senyora gran de la casa on viu en Lluc; el veí despistat que arriba mig pitof i té cita amb la prostituta; el metge i la infermera de guàrdia que malgrat que Maria desitja un part natural frisen per fer-li una cesària; el palestí músic del metro; l’amic italià amb negocis tèrbols; la festa de l’infern de la discoteca; el capo dels diners; les banyes del dimoni… i els senglars (a falta d’un bon bou i una bona mula) invisibles darrere l’herbassar dels voltants del baixador dels ferrocarrils catalans que, segons el vigilant de seguretat, fugen espantats si et veuen.

A partir de superats els primers trenta minuts —em sembla que si s’esporgués lleugerament aquesta introducció dels dos amics al terrat, la cosa arrencaria molt millor—, tots plegats protagonitzen una sèrie d’escenes breus, amb molt de ritme, que van perfilant els diferents personatges i que endolceixen l’agror amb situacions d’humor, picades d’ullet, engrunes de tradició i una atmosfera metafòrica sobre allò que tothom sap de la nit de Nadal: la missa del gall, el xampany, la nadala del rabadà… i el crit de “vull esmorzar” en el moment i el lloc menys esperat, però perfectament encaixat. (…)