Com que en el món literari i teatral tot ja està inventat i,
en realitat, el que fan els dramaturgs contemporanis és crear noves
complicacions a partir de velles situacions, trobo del tot honesta la proposta
de Santa Nit, amb la que Cristina Genebat s’estrena com a dramaturga amb
direcció de Julio Manrique i Xavi Ricart. ¿Quants cops hem sortit del teatre
després de veure un text clàssic reclamant que l’adaptador canviï el títol
perquè allò, en realitat, no és el text clàssic que prometia el cartell?

Genebat pren el relat d’Els Pastorets com a punt de partida,
a estones més proper i a estones més llunyà, però sempre present ni que sigui a
través dels noms dels personatges o de picades d’ullet que sovint van més enllà
d’unes fúries de l’infern amb discursos neoliberals o àngels immigrants
anunciadors que toquen el saxo a la parada dels ferrocarrils.

En realitat és una obra nova, un conte que conserva l’estil
urbà, quotidià i poètic dels treballs que fins ara els hi hem vist a l’equip
habitual, ja fos amb dramatúrgia de Pompermayer o amb textos de Mamet o Labute,
que la pròpia Genebat s’havia encarregat de traduir i, en conseqüència, resulta
evident la influència dels mestres en aspectes com el ritme dels diàlegs o la
manera d’acabar les escenes sempre amunt, amb aquell punch propi els
anglosaxons a l’hora de recollir.

Els fregolisme dels actors canviant de personatges i com ens
transporten d’un espai a un altre té una teatralitat gens carrinclona però sí
artesanal, ideal per a Els Pastorets.