Perquè la maionesa emulsioni bé cal que donar temps al minipimer a sota del pot. Si per les presses s’aixeca massa depressa, la clara aigualeix l’oli i no hi ha manera de fer una salsa voluminosa. L’aventura de la trilogia (Silvia, La paella dels dijous són dues peces independents però que estan pensades per construir una trama que desemboca en aquesta Rovira vs.Rodríguez) exigia improvisar escenes i fixar-les en pocs dies, per raons de producció, durant els primers dies del Festival Grec. I les presses han fet que la maionesa hagi quedat massa líquida. Els tòpics, que fan bon contrast en una comèdia, han aclaparat l’evolució dels personatges i ha ofegat un final potent de gir imprevisible. Ara esclata la pirotècnia final però ho fa sense la contundència necessària, com per acabar de buidar la pòlvora disponible per a l’ocasió.

Una salsa mig tallada pot donar gust a una amanida d’arròs però ha perdut bona part de l’entitat perquè no s’ha aconseguit fondre les dues companyies, les dues històries en un mateix pla. Els actors acceleren la velocitat dels comportaments delirants dels seus personatges (les dues mares que han decidit anar a viure juntes els últims anys de la seva vida i viure’ls amb passió). Els fills respectius deambulen des del fàstic més visceral a fer que el raonament “senseculpa” domini en aquest dinar de conèixer la parella de la mare.

L’escena prefigura una certa reconciliació de la mare (Sílvia) amb els seus dos fills i el company de la filla (que no ha perdut la seva dèria de ser el centre de l’escena i provar de guanyar una carta més en cada partida). Per la seva banda, els dos fills de Gràcia venen amb moltes ganes de conèixer la parella de la seva mare (Mercè) i els que seran els seus germanastres. Arriben amb la superioritat dels que imposen el pot comú per no fer pagar totes les despees a les mares, les amfitriones. Els catalans tenen bones intencions però se’ls torça en no provar d’escoltar els altres. Els argentins, no preveuen tant i els desespera tant bonisme.

Davant de les dues matriarques (Lluïsa Castell i Lide Uranga) Núria Cuyàs i Jordi Andújar són els dos fills que proven de congeniar amigablement, amb un castellà rovellat, amb la part argentina: Julian Ponce, Mayra Homar i Gabriel Beck. Respecte Silvia, hi ha una el·lipsi important (respecte el final dramàtic d’aquella peça) amb aquesta retrobada. El fill petit (Julian Ponce) ha sortit del seu bloqueig inicial però segueix sent tímid i reservat, amb la intenció d’ajudar la mare, com sempre (sovint, des del silenci). El personatge de Berck, per la seva banda, prova de dominar l’escena fregant el cabell del seu contrincant mascle alfa (Guifré). Aquest ho pren com una expressió carinyosa, se’n fia de tots els seus negocis, per sospitosos que semblin.

Rovira vs Rodríguez tanca la trilogia amb eficàcia i amb el deliri que es podia imaginar. era evident que faria bona flama la paròdia dels dos idiomes i mirar de confrontar les dues maneres de projectarse a l’exterior. Segurament, els hi va faltar temps per a trobar-hi contradiccions perquè s’inteix que tots els personatges es trobaven en una situació fràgil, vulnerables i que, per tant, bevien de la mateixa inseguretat. Estirar aquest altre fil segurament hagués tensat millor les estovalles. El dinar ràpid no els ha permès les celebrades sobretaules de Una altra nit o la desorientació dels convidats d’Un segundo bajo la arena, per exemple. Clemente ja havia provat abans la relació de la família (Consell familiar, Lapònia) i el deliri més surrealista (la sèrie teatral, Dolors). Nelson Valente també sintonitzava amb els drames còmics en famílies més aviat extravagants (El loco y la camisa).