La Sylvia i la Mercè han sortit dels respectius armaris i se n’han anat a viure juntes a Zahara de los Atunes. Estan felices en el seu pati andalús, amb la calma gaditana, la platgeta… Només una cosa els corcolla: estan a punt d’arribar les respectives famílies per conèixer-se. Tot anirà… Bé, tot anirà malament. Després de presentar-nos els set personatges en Silvia (escrita per Nelson Valente) i La paella dels dijous (de Cristina Clemente), l’autor argentí i la catalana han escrit a quatre mans el desenllaç d’aquesta mena de vodevil de tres obres.

La topada cultural és evident, caòtica i divertida. Per una banda hi ha el marc de la costa atlàntica de Cadis, que (per a qui no ho sàpiga) enamora, atreu, sedueix… I després hi ha les tropes argentina i catalana. Al mig, les dues amfitriones, cada vegada amb més ganes d’allunyar-se d’una vegada de les seves arrels, deixar-se seduir pels vents del sud i quedar-se a Zahara! 

La feina dramatúrgica és delicada: no és gens fàcil resoldre tòpics sobre catalans als ulls d’argentins i viceversa. “Ellos no son malos, son… son…”, se li fa difícil a la Sylvia explicar com són els seus familiars… I és que ho són, de complicats! Un gendre murri, el Gastón, que només pensa a fer calés i a estafar el primer que li passi pel davant (hi passarà el Guifré -Willy, Wifi, Whisky…-); la Moni, una filla absolutament dominada i presumptament enamorada del seu marit, que anirà evolucionant en una borratxera inevitable; i un fill, el Jorgito, porreta i penjat. 

Aquesta bona gent, capitanejada -tot i que no li fan gaire cas- pel Gastón, saben com tractar els catalans: amb quatre frases en català en tindran prou per ficar-se’ls a la butxaca, aquesta gent tan tancada que, durant la pandèmia, “ni se enteraron de que estaban encerrados”. Però… “¿Cataluña no queda en España?”, preguntarà la Moni. “Queda, pero no es”, raonarà la Silvia… Tot arguments que expliquen la “lasaña cultural” (Gastón dixit) que es viu aquí.

Els fills de la Mercè, el perepunyetes i innocent Guifré i la seva germana, la Lia, seran el contrapunt d’aquesta família extremadament invasiva, domintant i torracollons. Les desavinences, esclar, faran saltar espurnes.

Tampoc és fàcil, encara que sigui un tema prou explorat en el teatre, plasmar la incomprensió sobre l’homosexualitat (“Nunca había estado tan cerca de una lesbiana…”, es diu la Moni) amb humor farcit, lògicament, de crítica. 

Aquesta tercera entrega de la trilogia, igual que les dues anteriors, es pot gaudir independentment d’haver vist o no les altres. L’estil dels autors, les interpretacions i la trama ajuden a tancar un círcol que ha estat una de les sorpreses del Grec.