Els mots flueixen com una torrentera, alegres, enjogassats i guspirejants empesos per un home que –com Ibsen, Txékhov, Shakespeare i tants altres– creu en la força de la paraula, en el seu poder d’evocació, però també de denúncia i de llavor que, ben adobada, podrà arribar a fructificar i a despertar consciències.

I en la llengua, el paisatge i la cultura que li són pròpies –la mallorquina–, Toni Gomila presenta el seu tercer text. I ho fa, un cop més, apel·lant a la seva terra i a la seva gent per mostrar-nos la pèrdua irremeiable d’una manera de viure i de ser que es regia d’acord amb les lleis de la natura i que el progrés –identificat amb el turisme– va malbaratar, i recorrent a la tradició popular i a la literatura universal per parlar-nos d’avidesa i de límits. 

“En Joanet de sa gerra” (1890) és una rondalla mallorquina d’en Jordi des Racó (pseudònim de mossèn Antoni Maria Alcover) sobre l’ambició desmesurada, la cobdícia, que Gomila aprofita com a base –juntament amb la figura de George Sand com a imatge de turista pionera i excèntrica, les gallines dels ous d’or i fragments d’obres tan significatives com Macbeth, Un enemic del poble, L’hort dels cirerers o L’oncle Vània– per construir el seu brillant Rostoll cremat, una al·legoria sobre l’especulació a Mallorca i les seves conseqüències arran de l’aparició del turisme i de la seva massificació perfectament extrapolable a molts altres indrets de la nostra costa.

L’actor i autor manacorí arramba contra l’ambició i l’estultícia humanes; en primer lloc, les dels polítics i governants que l’han permès i afavorit, però també les dels homes i dones que s’han deixat vendre el territori i el futur. Un missatge prou conegut i actual que Gomila ens fa arribar a través d’un peculiar deix desmenjat i foteta, senzillament deliciós, amb què ironitza sobre una realitat del tot decebedora. Amb l’ajut inestimable d’Oriol Broggi i la companyia de quatre grans intèrprets –Caterina Alorda, Catalina Florit, Joan Toni Sunyer i Xesca Vadell– a través dels quals ens arriben els diversos punts de vista dels diferents personatges, Rostoll cremat esdevé una faula poètica, divertida i àcida per ser explicada “a la voreta de sa mar, amb es peus damunt s’arena” i menjant-se un polo, si “ha vengut es polero”; asseguts damunt l’enorme bala de palla que presideix l’espai escènic convivint amb para-sols i tovalloles, o estirats a la gandula a s’horabaixa, xerrant i parant la fresca.