Toni Gomila reprèn un tema que ja quedava insinuat en el seu mangnífic Acorar: la destrucció de les tradicions de la illa per culpa de la permissitivtat amb el turisme i el diner ràpid i especulatiu Ho fa convertint les seves reflexions en una mena de rondalla (connectant amb el seu següent espectacle a patir de les troballes d’Alcover en què emergia la exualitat i la relació de parella en les breus trames: Peccatum.

Aquest cop dirigeix Oriol Broggi que li dóna un to pausat, (possiblement no caldria allargassar-ho tant) i que barreja el mallorquí amb el castellà, l’anglès i l francès sense previ avís. En el seu conte màgic, en què un pare de família humil demana a Déu millors condicions per a la seva família, l’abús porta a l’excés i el delri. Es fusiona el turisme burguès que tant llueix en la història George Sand (pseudònim de l’excèntrica Aurore Lucile Dupin) amb Chopin en un hivern catastrofic, amb el turisme de souvenir de sol i platja. I sangria. I sevillanes.( Han oblidat les ensaimades?). La família progressa i abandonar la duresa del camp per a poder especular. Com si també es malvenguessin els cirerers de Txèkhov. O desprofitessin la pluja necessitats de sol per a satisfacció dels seus turistes (Gomila ha representat l’aiguader en la darrera versió de La bona persona de Sezuan, al TNC). Tot passa divertit però sense que interpel·li massaa l’espectador: fins que la germana petita s’exclama de la poca ètica dels seus pares, que no vigiln pl tros i la llengua i la Natura. Que defensa el dret al descans però evitant els vatges en avió, i es grans complexes hotelers barats (o cars) que, venuts com un privilegi, són, en realiat, unelement més que fa perillar la pervivència de la humanitat a un món, que el trista  vol conèixer i retratar amb selfies i la pell gamba com la d’un escamarlà fins a l’esclat final.