Dues grans veus i un destí: donar vol a una lectura de un ‘Rigoletto’ que intenta arribar al fons de les veritables motivacions dels personatges de l’òpera de Verdi. Carlos Álvarez, en una espectacular demostració de recursos dramàtics i vocals per donar vida al bufó, i Javier Camarena, que va brillar en el seu debut com a Duc de Màntua, van ser els grans triomfadors de l’estrena al Liceu de l’minimalista muntatge de Monique Wagemakers amb bona direcció musical de Riccardo Frizza. Désirée Rancatore (Gilda) va ser l’entregat però desigual tercer element d’aquest triangle de passions, enganys, opressiu amor filial i venjança.

El públic, que va aplaudir als dos artistes durant diversos passatges de l’obra i al final, va fer extensiva aquesta bona acollida a la resta de membres del repartiment, en el què va destacar l’imponent baix Ante Jerkunika encarnant al sicari Sparafucile. Van ser igualment aclamats el cor, tant pel seu nivell en el cant com pels seus àgils moviments dins de les geomètriques coreografies del muntatge. .

Una plataforma hidràulica rectangular amb l’afegit d’una escala que dóna molt de joc, són suficients per situar el drama en un bellíssim espai atemporal. El vestuari de l’oscaritzada Sandy Powell, dominat per tons vermells d’aire cardenalici, ajuda a potenciar l’atmosfera d’una producció en la qual la mirada de dona de Wagemakers treu a la llum les conseqüències de l’abús del poder en la societat masclista de l’època , situant en primer pla la violència de gènere.

La història de la venjança del bufó deforme, aquí sense gepa, quan sap que la seva filla ha estat violada pel duc i raptada pels cortesans enemics, circula amb una fluïdesa extraordinària gràcies en bona part a la feina de Carlos Álvarez. El baríton compon un Rigoletto de gran fondària dramàtica que retrata el caràcter de pare possessiu, gelós, incestuós i maltractador que dibuixa aquesta versió. La fúria es deslliga quan la seva filla li explica el que li ha succeït. Després de la mort de la seva esposa, ella és l’únic tresor que li queda i no vol compartir-ho amb ningú. La interpretació puja molts enters quan, a la tragèdia final, s’adona del viatge sense retorn al que l’ha portat la seva obsessiva ‘vendetta’.

Álvarez és un remolí que roda per terra, s’aixeca, es mou i s’expressa amb un cant sempre mesurat l’agitació que bull al seu interior. Ovacionat en l’ària ‘Cortigiana, vil razza dannata’ i en altres moments com el de la bella pàgina del quartet ‘Bella figlia dell’amore’, al costat dels seus companys, es va mantenir pletòric fins al final. La seva actuació contrasta amb la que va protagonitzar en una sola representació, el mitic Leo Nucci, al seus 74 anys. El baríton italià, amb gran presència escènica, una notable teatralitat y una bona administració dels seus mermats recursos, va oferir la seva propia versió de bufo, que no és altra que la de pare sobreprotector de la seva filla sense segones intencions

Rancatore va tenir bons moments vocals, però li va faltar intensitat dramàtica per acabar de donar el to que requereix el seu personatge. Ningú s’explica perque María José Moreno, la Gilda del segon repartiment, no figura en el primer tenin en compte les seves millors qualitats pel paper. Camarena, en canvi, va denotar sentir-se segur del pas que s’ha donat en el seu salt d’estrella del ‘bel canto’ a aquest paper verdià. La bellesa del seu timbre immaculat resplandeix des del ària ‘Questa o quella’, tota una declaració de principis de la seva depravat personatge, fins arribar a la rutilant i machista ‘La donna è mobile’ interpretada amb fidelitat a l’estil i sense forçar la màquina dels aguts . Com a intèrpret va treure a passejar els tics de personatge entabanador en la seva relació amb Gilda o de dominant depredador al costat de Maddalena (Ketevan Kemoklidze) i, en suma, va demostrar que estem davant d’un Duc de Màntua millorable pero de gran futur.