Cal tornar-ho a dir: les casualitats no existeixen. I sovint, els esdeveniments fan que allò que semblava tenir un determinat sentit, n’agafi altres d’imprevistos. La companyia madrilenya La Tristura estava acabant de donar-li forma a un espectacle titulat “Renacimiento” a inicis de l’any 2020, quan de cop i volta una pandèmia mundial va obligar a que baixessin el teló fins i tot aquells teatres que no en tenen , de teló.
I la majoria de teatres continuaven encara amb el teló abaixat quan La Tristura , uns quants mesos més tard, es va convertir en una de les primeres formacions estatals que va recuperar l’activitat escènica. Llavors , el renaixement del qual parla el títol va agafar unes connotacions suplementaries amb rerefons sanitari . Tot i que ja des del seu mateix origen, aquest títol no hagués tingut mai un únic sentit.
I és que , tot just aixecar-se el teló ( ja sabeu que al Lliure sÍ que en tenen un de ben formós , encara que de vegades es prescindeixi d’ell) , uns textos escrits i projectats una mica al més pur estil Conde de Torrefiel ens informen que allò que anem a veure s’inicia fa ara cinquanta anys, al llarg d’aquell 1975 en el qual la mort del dictador de tots conegut va obrir-li les portes a la reinstauració de la democràcia a l’estat espanyol.
Som al primer dels cinc capítols que integren una proposta que avança cronològicament, tot fent-nos sovint una lleugera pinzellada sobre la temperatura política que es respirava en cadascun d’aquests cinc moments. Amb un inici com aquest, seria fàcil imaginar doncs que el renaixement al qual es refereix el títol està directament vinculat a l’arribada del ara tan qüestionat règim del 78. I sí, però no.
El renaixement al qual s’al·ludeix , més enllà de les connotacions polítiques marcades per aquesta referència al 1975 o més enllà de les conjunturals connotacions sanitàries associades al moment de l’estrena de l’espectacle, té per damunt de tot a veure amb allò que Marina Garcés va dir en una frase a la qual La Tristura li ha donat moltes voltes a l’hora de gestar aquesta proposta; una frase que fa referència al desig de tornar a despertar demà. Un desig “humà, íntim i polític pel qual necessitem eines i esforç, però també tendresa”.
I alhora, aquest renaixement està directament i molt intensament vinculat amb el fet teatral en sí mateix. Amb allò que passa a l’escenari cada cop que ,acabada una funció, cal desmuntar tot l’aparell escenogràfic i tecnològic amb el qual s’ha presentat, potser per tornar-lo a muntar demà mateix a un altre lloc en un nou renaixement. Tret que es tracti d’una companyia que no es pot permetre cap luxe i en la qual a tothom li toca fer de tot, aquesta feina recau en un equip tècnic gairebé sempre invisible als ulls de l’espectador. I aquí, aquest equip agafa tot el protagonisme. Com l’agafa alhora el propi espai , capaç de fascinar-nos i seduir-nos fent un ús exclusiu només dels seus propis instruments.
A la primera escena de l’espectacle , la del 1975, ens trobem encara un Ricard III demanant a crits que algú li porti un cavall, i disposat a oferir tot el seu regne a canvi de l’equí. La famosa cita shakespeariana deixa a la vista la desesperada posició del temible dictador que, a diferència d’altres dictadors, no mor al llit si no al camp de batalla. I acabada la representació i finalitzats els aplaudiments, toca ara desmuntar la paradeta teatral. Quelcom que aquí, metafòricament, també pot ser interpretat com que toca desmuntar el decorat del vell règim que cau. Encara que de vegades el desmuntatge sigui només decoratiu, i els representants d’aquell règim te’ls puguis tornat a trobar còmodament assentats en el nou format polític que l’ha succeït.
Però no polititzem massa les coses, que ens tornaríem a desviar del camí. El que La Tristura busca , i el que millor li surt, és que ens quedem enganxats per la visió d’aquests focus que pugen i baixen i per l’audició d’aquests sons modulats des de la taula de control. L’èpica de la representació s’ha esfumat un cop els actors han marxat cap a casa. Però tot allò que ha embolcallat el seu treball posseeix alhora la seva pròpia èpica. I aquesta es fa visible fins i tot quan a l’escenari no t’hi trobes altra cosa que dos tècnics mantenint una conversa d’allò més quotidianament trivial.
De fet, la banalitat quotidiana d’aquests intercanvis orals constitueix un notable tret definitori de l’estil del qual se’n serveix La Tristura , però alhora es converteix de vegades en el punt més feble de la seva proposta. Muntar i desmuntar un escenari, és tot un espectacle per si mateix. Observar les costures de l’espai escènic i la reacció dels vianants que passen per la Plaça Margarida Xirgu quan es troben davant unes grades plenes de públic i ells mateixos han passat a formar part de l’acció escènica, resulta sempre estimulant. I escoltar mentre tant una conversa al voltant d’una ruptura sentimental articulada sense el més mínim èmfasi, pot semblar alhora en aquest entorn ben coherent.
Però tot i així, cal dir que la calculada espontaneïtat d’aquestes converses no sempre funciona igual de bé .De vegades corre el perill de buscar artificiosament (és a dir, anant a la contra dels seus objectius, del format amb el qual se’ns ha presentat ) la complicitat amb el públic, com passa amb l’inversemblant subtrama humorística relacionada amb la capacitat reproductora del dictador . De vegades té problemes de metratge, com succeeix al llarg d’un procés assembleari que s’allarga en excés , resulta reivindicativament feixuc i està exposat de forma un xic confosa. I de vegades cau en el subratllat excessiu i necessitat d’un xic més d’elaboració, com es detecta en alguns d’aquests textos projectats a la manera del Conde de Torrefiel en els quals trobes a faltar l’afinada ploma del Conde de Torrefiel.
Però La Tristura, a canvi, construeix una proposta visualment potent que ens permet gaudir d’allò que habitualment estem privats de gaudir quan anem a veure un espectacle. Que sense caure en exhibicions retòriques crea metafòriques connexions entre aquest desig diari de renéixer individualment i la necessitat col·lectiva de renéixer alhora socialment i políticament , tot establint un bonic paral·lelisme teatral amb el procés associat a muntar i desmuntar un muntatge teatral, sovint per fer-lo renéixer tot seguit en un altre context. Que li ret lúdic tribut a aquests equips tècnics que saben com produir prodigis des de l’ombra .
I que, finalment, encara que hagi renunciat a l’èpica de la representació al llarg de vuitanta minuts, sap com acabar de forma ben èpica , amb coreografia col·lectiva inclosa, i amb la no menys èpica veu de Kae Tempest animant-nos també a voler tornar a despertar-nos demà. “Puc sentir que les coses canvien”, exclama Tempest al tema que els tècnics de so fan sonar a tot volum. “Fins i tot quan em sento feble i trencat, puc posar-me a plorar a l’estació del tren , perquè puc veure les seves cares. Estimo , les cares de les persones”. I amb una lletra com aquesta se te’n va tota la tristura que puguis portar dins.