La Tristura torna a Barcelona a posar el termòmetre a la desobediència civil. Ara, que farà 50 anys de la mort de Franco (amb el que es va obrir pas la democràcia), fan recompte de quin és el nervi de la societat actual.  La proposta, que prova de trencar convencions com en anteriors muntatges de la companyia (Cine, 2017), troba un bon espai on créixer en la reacció assembleària d’uns tècnics, que reclamen millors condicions laborals: La revolta, encara que necessita de la col·lectivitat comença en la intimitat de cada individu. L’escenificació de les reunions del 15M són la caricatura més sarcàstica de la voluntat de decidir plegades. Juli Disla ja en va fer un paròdic muntatge que es va veure a Fira Tàrrega (La gent, 2015).

Renacimiento és l’eina que els artistes progressistes han equipat per combatre als lemes de “Reconquista” de l’extrema dreta. Coincideixen en la temàtica de Clavells (un expresident socialista postrevolta dels clavells a Portugal admet que un dels seus fills entrarà en una llista electoral d’un partit reaccionari), tot i que aborden una forma singular i coherent, alhora. L’obra transmet amb lucidesa el procés de la crisàlide d’una papallona: el temps imprescindible perquè es donin les circumstàncies pel canvi de cicle.

Els cinc capítols del muntatge salten del final de Ricard III (un tirà que demana un cavall per fugir de la mort segura) al principi de què ha de ser l’embrió de la pròxima revolta (sempre amb l’esperança que sigui la definitiva). A escena emergeix l’energia dels artistes, cuques de llum intermitents que contrasten amb el ritme pausat dels tècnics, que entenen l’escenari com el lloc de feina, de llargs torns laborals. El desmuntatge dels decorats, les proves de llum i de fum, així com la revisió del balanç del so són la base sobre la qual personatges anònims desgranen la misèria de les seves vides, els futurs incerts, la desorientació com a bandera generacional (pels joves), o la memòria de l’èpica (per als més madurs). De fet, el sacrifici de donació de sang per sufragar el pròxim muntatge recorda a la trama d’Eu Manzanares (Nessun Dorma).

A Catalunya, sorprèn aquesta producció estrenada a Madrid en què òbvia l’última gran revolta, amb el referèndum de l’1-O, que va mobilitzar durant una dècada milions de ciutadans, amb el somriure i el “cap paper a terra” més desmoralitzador per als reticents al dret a escollir. Fins que va esclatar la crema de contenidors pel veredicte de la sentència del Suprem.

El muntatge parteix d’una bona fusteria, però li falta alguna eina amb què el públic pugui identificar-se com aquests ciutadans que viuen atònits (com els tècnics de la companyia) que sempre queden fora de les prioritats de millora: de comprovar com la inversió sempre és per l’AVE i els aeroports i s’obvia Rodalies.