He de confessar que abans de veure Red no m’interessava excessivament ni la trajectòria de Mark Rothko, ni les caraterístiques de la seva pintura, ni la seva predilecció pel vermell, ni el context social en què es movia, pero sí captaven la meva atenció dos factors, i de fet el primer d’ells era un repte: cóm el teatre aconseguiria captar el meu interès per la temàtica. I d’altra banda m’atreia especialment no solament veure un cop més en acció el gran Lluís Soler, sinó també el seu enfrontament amb el ja gairebé consolidat Ferran Vilajosana, que ja m’havia agradat i força a “La importància de ser Frank” o “La calavera de Connamara”.

Es més, em resultava molt atractiu l’enfrontament entre el mestre consolidat (Rothko o el mateix Soler-actor) amb l’aprenent però que ja apunta maneres (el becari Ken o el Vilajosana-actor).

I d’entrada, inici contundent de “Red” que aconsegueix l’interès de l’espectador: el mestre li dona un bany al becari, li passa la mà per la cara i li deixa clar que està allà per portar.li cafès i recollir la brossa que el pintor deixa escampat per l’estudi. Una bufetada que ressona a la sala i que deixa clar, als pocs instants, que Rothko podrà interessar menys o més, però que ja pagava la pena l’obra per veure un gran crack de la interpretació.

I així sí, a través de la subordinacio inicial del jove respecte al mestre, aleshores sí anem entrant en l’univers pictòric i personal de Rothko, que va acabar fent murals al Four Seasons simplement per una gran quantitat de diners, uns murals que ell mateix menyspreuava, com el jove Ben s’encarregarà de recordar.li .

Es en aquests moments on “Red” assoleix el seu màxim interès. El mestreno era aquell artista purista, insubornable, fidel al seu estil, sinó que es ven al poder per què necessitava diners o per què de les seves obres més qualificades, no totes van obtenir l’èxit de públic i crítica.

Es aleshores quan esclata la bomba. El becari, fart de ser explotat i ningunejat, li cantarà les quaranta i demostrarà que és un digne successor i que ja està a punt per la maduresa. Un duel interpretatiu que treu guspires, una exhibició de la vanitat artística que pot traslladar-se a molts altres àmbits i no quedar.se.a la pintura. L’ego de l’artista, incapaç de mostrar les seves debilitats, que són moltes. Aquest segurament és l’autèntic tema d’un “Red” que aconsegueix plenament el seu objectiu: seduir.te per un tema que aparentment no despertava el teu interès, fent.ho especialment mitjançant un ritme que no decau i una interpretació de molta volada.