Guido Torlonia és un director conegut per construir biòpics de personatges populars. Ho ha fet d’Strheler (Caro maestro), Fellini (Maestro Fellini), i de l’editora de Vogue, Diana Vreeland (Al galop). Ara ataca aquest text que aborda la personalitat de Rothko. Ho fa, amb la crossa de l’assessor que el fa d’antagònic. Però, Rothko no és el savi descregut del tòpics, si no que segueix tenint l’empenta del que creu i del que tem el futur de la seva pintura. Aspira a pintar la seva Capella Sixtina, el seu temple. I creu que ho podrà materialitzar en un distingit restaurant de Manhattan, en construcció. Un fet real que ajuda a percebre la seva cosmovisió. Ken no és tampoc el jove deixeble delerós d’aprendre que acaba vencent el seu mestre. John Logan dibuixa un personatge complex, entre la ingenuïtat i el pragmatisme, entre l’esperança i la buidor. El treball interpretatiu que es pot veure a l’Akadèmia puja un llistó en els treballs d’un veteraníssim Soler i en Vilajosana apunta maneres.

Lluís Soler (Rothko) és un pintor emocionat per la recerca en l’art que l’obvia de tot el que hi ha al seu entorn. Se sent bé en la seva cova i procura sortir-ne el mínim possible. S’ha guanyat un lloc i són els marxants els que el venen a buscar. Rothko es troba en el moment de plena acceptació, i en una abstracció que deriva cap als quadres monocolors, de totes les gammes del vermell. Ferran Vilajosana (Ken) és el jove assessor, aprenent de pintor, que mira d’entendre i de guanyar-se el sou. Ell navega entre el dia a dia més quotidià i precari i el somni de poder pintar. Aprèn les profunditats del vermell.

Amb les projeccions als llenços i a les parets, sembla que el públic entri a l’estudi, olori pinzells, whisky, escolti des de l’ària més desullada al jazz més vitalista i palpi el fred. El dolor deixa empremta. La saviesa, al final, és estranyament generosa.

L’art i la insubornable actitud dels artistes perfilen els límits entre la genalitat i la bogeria: Van Gogh, és un exemple evident. L’Akadèmia, de fet, també en va fer un terrible quadre a L’olor eixordadora del blanc. Alícia Gorina també va treballar aquestes personalistes amb arestes de pintors nòrdics, en dues produccions que respiren la mateixa angoixa de Vilho Lampi: Amb Parking Shakespeare, Déu és bellesa , amb Oriol Genís anteriorment, Si Déu és bellesa, la bellesa existeix? Torlonia despulla de misticisme i mostra un Rothko que tem per la vinguda del negre, per un retorn a un Romanticisme que ha aclaparat l’art. Com qui comprova, al zènit de la vida que l’art es deixa portar per les tendències emocionals; se subjuga a les modes. El fill mata el pare amb unes formes cada cop menys radicals, més consumistes. i això és el que, de debò esparvera a un artista de sang, lectura i reflexió i intuïció.