L’habitació vermella que han creat la Sol Picó i la Susana Barranco a partir dels testimonis directes recollits al documental Nues (2017) rodat per la pròpia Barranco, és un contundent cop de mall sobre la campana ceràmica amb què s’oculta i silencia la prostitució. El resultat és demolidor: la hipocresia social que mira cap a una altra banda o passa de puntetes sobre el pont de l’explotació sexual de les dones, la denúncia crua d’un esclavatge ignominiós, fet d’abús de poder, violència masclista, tortura i crim… Sol Picó ha passat el relleu a Encarni Sánchez, un cos menut, àgil, treballat, d’una potència singular, que respon amb especial ductilitat als moviments coreogràfics propis de l’estil Picó. Una ballarina que sembla incombustible i que s’acobla fluidament amb una excepcional Susanna Barranco. Ambdues van alternant-se els monòlegs-testimonis de putes d’arreu (africanes, mexicanes, catalanes) i de tota condició (de luxe, de barri xinès, transsexuals, mares de família), sovint maltractades, copejades, rebatudes a terra pel ballarí escardalenc (Carlos Fernández) que ara fa de macarró, ara de travesti, ara de putero violent. Alguns testimoniatges parlen de complaença i gust en l’ocupació, que també n’hi ha, i que completa i ajusta el ventall de complexitat que s’amaga rere l’ofici, diuen, més vell del món. 

  Un matalàs i una llum vermella, així com expressives projeccions sobre els cossos de les intèrprets, configuren la plàstica sòbria d’aquesta Red Room que, fins i tot en absència, solpicona l’Espai Brossa d’irisats contrastos.

  Un treball intens, matisat, crític, punyent i d’una captivadora bellesa.