Susanna Barranco i Sol Picó plantegen unes reflexions insubornables sobre la prostitució. És una mirada frontal que toca bona part de les contradiccions que la societat ha anat amagant sota l’estora, des de fa segles. A més de la mirada a la consciència personal, fa una reclamació al dret de la persona a fer el que vulgui amb el seu cos. A fer-ne ús amb finalitats econòmiques, si ho considera adequat. Una combinació salpebrada amb projeccions de testimonis (del documental que ha estat la base d’aquesta peça, entre la coreografia i la performance), amb la presència de tres intèrprets (que, puntualment, dissolen la diferència de gènere) i que, en realitat, deixa ben clar que la causa del dolor és el domini i abús, que es pot produir en un bordell, però també dins d’una llar, d’una família aparentment modèlica a ulls de la societat. I una reflexió evident i antipàtica: Si hi ha víctimes és perquè hi ha abusadors; la demanda del mercat del sexe amb les seves múltiples formes convida a què calgui més oferta. I en aquest mercadeig, s’obvien sovint els límits, i s’incrementa una pressió física i psíquica malaltissa.

A l’escena hi ha la paraula i l’acció. Al Brossa, Encarni Sánchez substitueix Picó. Tenen una admirable semblança del cos: vibrant, enèrgic, sense concessions. Casa molt bé amb el treball de Barranco (que també hem vist recentment a Forasters vindran… i Accions de resistència). Les dues, al costat de Carlos Fernández, despleguen un ampli àlbum de retrats de putes, de puteros i proxenetes. Costa diferenciar les fronteres entre bellesa, violència, brutícia i joc pactat. Un mirall que mostra allò que quasi sempre es prefereix amagar, per pudor, per consciència, per ignorància. La peça no tindria la mateixa profunditat sense l’espai sonor d’Adele Madau, que emplasta perfectament del joc al dolor, de la denúncia a la celebració íntima. Red room impacta, no deixa indiferent, plasma uns quadres de moviment que provoquen una certa raresa, que destil·len la reflexió exposada amb uns cossos quasi expresssionistes. Que ensenyen les angulositats per moments i , alhora, els moviments rodons d’uns cossos sobre els altres dalt d’un matalàs sense llençols. Incomoda i desperta. Toca tots els extrems de l’ànima, la rebrega i obliga a posicionar-se. Amplia una mirada social a la proposta individual de Porn is on; o la buidor de Kultur, de Conde de Torrefiel.

Hi ha un dolor estrany a Red room que traspassa, com aquell Just desire de Soren Evinson.