Los Modernos han
mort…que visca El Moderno Solitario! De ben segur que molts i moltes de
vosaltres vau gaudir al seu moment  ( i
si no ho vau fer, no sabeu el que us vau perdre) de l’humor personal i
intransferible de Los Modernos, aquell tàndem format per un uruguaià i un
argentí amb moltes ganes de recordar-nos que darrera del significat de les
paraules (  que ens porta a entendre-les
només en el seu sentit ortodoxament acceptat ), s’oculten  sempre significants  insospitats de la més variada condició ( que
ens poden portar fins a ves a saber on a cop d’anar fent associacions
inversemblants). Aquesta mena d’associacions, si estàs a una sessió de
psicoanàlisi , et poden servir per travessar moltes portes del teu inconscient.
Però si ets a un escenari, et poden resultar molt útils per tal de  crear grans moments de diversió absurda
farcits d’irresistibles jocs de paraules . Que és justament el que feia el
tàndem.  Los Modernos van pertànyer al
selecte club d’aquella mena de comediants que no s’apunten  a les rutinàries normes de cap club de la
comèdia. I durant uns quants anys ( dotze, en concret) , ens van fer riure
defugint sempre el lloc comú i el recurs tòpic, i exhibint una eixelebrada
sofisticació no exempta del seu punt surrealista.

Ara el tàndem, ha passat a millor vida ( tot i que sempre hi ha qui
creu que no existeix vida millor que aquesta). Però el seu esperit  i la seva arrauxada modernitat verbal,
semblen haver superat perfectament el trauma de la dissolució . Pedro Paiva, la
part uruguaina d’aquell invent, se’ls ha fet del tot seus, com queda palès al
llarg dels seixanta minuts de durada del seu primer espectacle en solitari. Un
espectacle unipersonal  construït a base
de petits monòlegs i observacions sobre els més variats temes que desfilen per
l’escenari a tota velocitat, perquè en cap cas sobrepassen el parell de minuts
. I en el qual , fins i tot us podeu trobar amb una versió revisada – i mancada
d’alguna que altre lletra- del conte de Pinotxo que ens ve a demostrar que aquí
es pot parlar de tot. O de gairebé tot: hi ha un tema- el de la infidelitat-
que sempre es resisteix. Tot i que no hi ha cap dubte que Paiva li segueix sent
completament fidel a l’estil i a l’enginy característics de Los Modernos. I a
sobre, sap també plasmar-los plàsticament, com podreu comprovar amb  les també ben divertides obres penjades a
l’exposició que el TGB ha ubicat al vestíbul del teatre.