Les artistes i
escenògrafes Núria Vila i Laura Clos (Closca) es llancen a l’aventura escènica com a
creadores absolutes d’un espectacle. Un espectacle visual i sonor fet de
trossos de realitat: les seves creadores han recollit tot un àlbum d’imatges d’allò
que autors anònims -o no tant- han anat deixant escrit o dibuixat a les parets
de la ciutat. També han anat recollint els sons d’aquesta ciutat. Amb aquest
material n’han fet un espectacle. Compten amb l’ajuda de Marc Chornet (Yerma, Teatre Akadèmia, 2017; Projecte
Ingenu) com a dramaturg, per fer parlar a escena les parets de Terrassa. Per
una hora, la ciutat deixa de ser escenografia per esdevenir la protagonista del
seu particular relat. Les parets diuen el
que la gent calla que subtitula aquesta posada en escena, esdevé una manera
d’acostar l’espectador a l’expressió més popular i espontània de l’art de
carrer. El joc poètic-dramàtic és molt interessant: l’espectador seu davant un
mur els maons del qual s’il·luminen mostrant pintades, graffitis, dibuixos de
difícil classificació… La il·luminació d’aquests curiosos maons va construint
un discurs -gens lineal i, a voltes, massa anecdòtic- però d’alta densitat
poètica. Els maons van mostrant diferents cares per la manipulació de les seves
creadores, mentre atenent també a la part sonora que llancen en directe. El mur
va adquirint diferents aspectes i emetent missatges molt diferents: des de la
militància política a l’expressió més lúdica, passant per l’inevitable
declaració d’amor. Vestides de negre, com titellaires, les dues creadores depassen
el mur i, amb els seus maons, construeixen, davant mateix dels espectadors,
altres figures. Quan les parets parlen
és una acció performàtica amb costures d’espectacle teatral de difícil
classificació però que encaixa molt bé en allò que hom espera veure en una
trobada com el TNT.