La nit del 13 de novembre del 2015, quan diversos atemptats gihadistes van causar 130 morts a París, va ser terrorífica. I, com sol passar en situacions crítiques (que a Barcelona coneixeríem bé ni dos anys desp´res), es va aixecar l’esperit solidari de la gent, dels ciutadans, del poble. Sota el hashtag #portesobertes, molts parisencs van obrir les seves cases als seus conciutadans que no podien tornar a les seves perquè el centre va quedar blindat per la policia. Aquest rampell anònim, exemplar, meravellós ha servit a l’escriptora Emma Riverola per escriure la seva primera obra de teatre en la qual posa el dit a la nafra de tants tòpics, tants prejudicis, tantes pors injustificades que es tenen més assumits del que es podria pensar a primer cop d’ull.

Una dona, burgesa, independent, maca, decideix acollir algú que no podrà tornar a casa seva aquella nit. Però quan obre la porta no pot evitar (“no pot evitar”: aquí hi ha un prejudici clau, el primer, el gran prejudici; ni de bon tros l’únic) sentir-se amenaçada, perquè l’home a qui dona aixopluc és musulmà. I, per tant, inevitablement, per a ella arrossega tots els tòpics imaginables. La situació és tensa, evidentment: la policia està buscant un dels autors d’un dels atemptats i en Farouk quadra a la perfecció amb el retrat robot.

El diàleg entre els dos, farcit de mentides i justificacions per part d’ell, d’agressivitat i de desfogament per part d’ella, es la flama que manté viva l’obra en tot moment. Amb alts i baixos, amb passatges tensos, en clau thriller, i amb moments innocents que destensen una atmosfera molt carregada de misteri i de por.

L’escenografia minimalista consta d’un cubicle profund amb una finestra al fons, per on es veu el centre de París i per la qual discorren tan imatges de diversos atemptats com projeccions de colors que es mimetitzaran amb els moviments de Cayetana Guillén Cuervo (Julie) i de Ayoub El Hilali (Farouk). Perquè els moviments dels actors en escena (propers a una autèntica coreografia, cosa d’Ariadna Peya), amb mirades, gestos, passejades, voltes i convulsions, com manegats per una melodia electrònica, tenen un pes important en la narració, ja sigui perquè simbolitzen els dubtes (les pors) dels personatges, com perquè els posa (geomètricament) davant d’un mirall.

El racisme, una qüestió que una dona com la Julie, fins a aquell precís instant, donava per fet que tenia superat, s’obre inexorablement entre els dos, sent el principal motor de l’obra. Però les mil preguntes que es fan l’un a l’altre plantegen moltes altres pors, començant per la violència masclista que ella pateix i que la té tan segrestada com la por que sent vers la policia, en una nit com aquella, el té segrestat a ell. El pas de les hores (l’obra, però, dura una hora i quart) deixarà l’espectador amb moltes preguntes. Qui ha ajudat a qui en aquesta nit dramàtica? Per exemple.