Públic dempeus, per tant l’obra ha arribat a bona part de l’espectador; per dues raons: primer, perquè el públic té moltes ganes de teatre i d’aplaudiments; segon, perquè les múltiples pors que transmet la protagonista, una esplèndida Cayetana Guillén Cuervo, són com un mirall per la gent, que en un moment o altre de l’obra o bé en acabar, se las ha fet seves. 

De fet, “Puertas abiertas” no és solament una obra sobre el terrorisme (que ho és, i no tant sols l’islàmic) sinó sobre les diverses pors de l’ésser humà. Por, en primer lloc, i partint de la sinopsi argumental, el que té Julie quan vol mostrar la seva solidaritat i es troba a qui es troba a casa seva. Així, hores després dels atemptats contra la Sala Bataclan de París, circula el #portesobertes i molts parisencs ofereixen la seva casa als necessitats. Però quan es troba amb Pierre, un musulmà, per molt solidària que s’hagi mostrat, la por a l’amenaça i una certa islamofòbia, ja són un fet.

La llista continúa: por a l’enemic, por a qui hi ha darrera la porta, i por a les nostres pròpies contradiccions, el que diem i el que acabem fent a la pràctica. I finalment, la por a les mancances d’un mateix: Julie està sola, té un passat traumàtic, necessita carinyo….Es aquí on l’obra, en la meva opinió, s’entrebanca una mica: vol mostrar un excès de febleses a l’espectador i que cadascú s’agafi la seva. Però són massa, i en poc temps, alhora que la parella vol transmetre proximitat amb el públic . I per tant, de vegades els costa més i de vegades hi arriben…de fet, quan a aquesta barreja d’emocions li afegim simplement unes petites gotes d’ironia i sentit de l’humor, aleshores sí “Puertas abiertas” s’obre de bat a bat.