Prostitución

Un impacte emocional de primera magnitud és el que aconsegueixen les tres actrius de Prostitución, resultat escènic d'un llarg procés d'exploració i d'investigació a peu de carrer. L'espectacle, dirigit per Andrés Lima –que comparteix autoria i dramatúrgia amb Albert Boronat–, va ser estrenat a principis de l'any passat al Teatro Español i es pot veure ara al TNC. El projecte, impulsat per Andrés Lima al capdavant d'un solvent equip artístic i amb la complicitat de Carolina Cubillo a la direcció documental, busca donar veu a diverses prostitutes reals, que van ser entrevistades en qualitat de testimonis per les mateixes actrius que havien d'encarnar-les en escena. L'escenografia de Beatriz San Juan, que signa també l'encertat vestuari, consisteix en una sòrdida passarel·la rematada al fons per un contenidor giratori que conté el set bàsic del reservat o habitació per hores i que servirà també, en comptades ocasions, com a pantalla de projeccions –el disseny de videocreació va a càrrec de Miquel Ángel Raió–. Completen l'estampa unes sabates de taló encastades al terra i uns sòrdids neons –excel·lent il·luminació de Valentín Álvarez–.  Mentre Laia Vallés manté un idil·li amb el piano, entren per platea les actrius, cadascuna al seu moment. Nathalie Poza deixa anar amb contundència les escandaloses xifres del negoci/esclavatge de la prostitució a Espanya, que en lidera el consum a Europa i és el tercer del món sencer. Carolina Yuste irromp fent gala d'un gran aplom, amb el gest autosuficient de qui és capaç de detectar amb una ràpida i escrutadora llambregada els potencials puters entre el públic, i es lliura a sinuosos moviments d'striptease. Tant ella com Carmen Machi, en l'impecable i agredolça, brillantíssima composició d'Isabella, operen el simulacre de la “puta feliç” que es mostra segura d'ella mateixa, dominant i imbatible en el joc de la seducció. I és que tal com assenyala Amelia Tiganus a La revuelta de las putas, les prostitutes fan riure i entretenen molt. Perquè l’“orgull de puta” és un mecanisme de supervivència que va inclòs dins el pack de la submissió.La primera vegada que Carmen Machi apareix en escena ho fa amb la seva pròpia identitat, és a dir, en el rol de l'actriu famosa que es documenta per al seu proper projecte escènic. Així, reprodueix i escenifica íntegrament l'entrevista que li va fer a una de les testimonis, Ana María, assumida per una Poza plena de veritat que detalla amb cruesa i honestedat una situació de precarietat i marginació. Després Yuste, en el paper de Lucía, una universitària que es prostitueix, ens parla amb estudiada frivolitat del protocol del sexe per diners. A partir d'aquí se succeeixen els relats de diferents testimonis, en alternança amb números musicals –impagable l'actuació d'una Machi ben castissa, arrevistada i sardònica cantant-li al Pichi, “el chulo que castiga”–, una prescindible visita al món dels xapers, oportunes ruptures de la quarta paret i també una punyent coreografia, mecanitzada i iterada ad nauseam –anar fins a un cotxe, parlar per la finestreta, desaparèixer dins el vehicle, netejar-se la boca–, que trasllada una oferta de serveis sense treva. L'activista abolicionista Amelia Tiganus, autora de La revuelta de las putas, és encarnada amb ferotgia i determinació per Nathalie Poza, que parla d'Espanya com el prostíbul d'Europa, exposa el procés de fabricació mundial i seriada de putes –per a gaudi d'homes socialitzats en el privilegi de disposar del cos de les dones– i analitza el sistema prostitucional, explicitant les condicions de clubs i bordells que qualifica d'autèntics camps de concentració. El seu discurs alterna dialècticament amb el de Sophie, personatge assumit per Machi i més aviat partidari de la legalització. Entre altres sentències per emmarcar, aquesta darrera afirma que, en una societat que prostitueix i viola les dones dins mateix de la institució matrimonial, el que molesta de la puta és que sigui més lliure i independent, que es mogui amb desimboltura en la jungla dels homes. Aquestes i altres postures seran debatudes en termes més col·loquials i amb inserts de salvatge comicitat per diferents dones que fan el carrer. Una de les escenes culminants de l'espectacle és justament l'espontània, hilarant conversa entre tres prostitutes assegudes en bidons que intercanvien punts de vista confrontats. Entre al·lusions a les seves circumstàncies, vicissituds i pensaments, es queixen de l'estigma social que es veuen obligades a suportar i que és promogut també per determinats discursos feministes: “Es esta gente que piensa como ella la que nos maltrata doblemente, porque nos trata de víctimas”. Diferents realitats llisquen per sota de la identitat complexa i masegada de la prostituta, travessada per múltiples violències. Com dirà al final una explosiva Poza, el més indigne de tot és que sigui tan fàcil atacar una puta. El relat en primera persona d'una violació –“narrar la historia es perfilar tu propia mancha”– es juxtaposa a les lliçons d'una escort i al cínic testimoni de la senyora Rius, que, en sòrdida connivència amb el patriarcat que explota sexualment i cosifica les dones, subministra a la burgesia catalana “senyoretes de moral distreta” prèviament ensinistrades en l’“art de fer senyors”. Rebla el clau el vídeo –amb guió de Juan Cavestany– on Lucía Juárez, amb un look que recorda al de Natassja Kinski a París Texas, interpreta una jove prostituta que s'anul·la com un recipient buit de voluntat per acollir amb un sí omnímode i incondicional qualsevol desig del “client” i fer així ben visible la seva disponibilitat. L'espectacle, polièdric i assortit de picaresca, canvis tonals i excursos musicals –amb partitura de Jaume Manresa–, porta el debat sobre la prostitució a escena i, lluny de victimitzar unes dones que ja estan prou estigmatitzades, posa les seves paraules i experiència al centre, obligant-nos a escoltar-les activament i empàtica. Tres actrius imbatibles, del tot mimetitzades amb els successius testimonis, en reprodueixen amb un immens respecte el gest, la dicció i alguns trets de caràcter, en un joc a estones cabareter i descarat però amb molt de calatge i carretades de veritat. La torrentada d'emocions desembocarà en una vibrant i merescudíssima ovació, amb la platea dempeus. Article publicat a Núvol el 10 de desembre de 2021

Algunas funciones se encaran con prejuicios. Como entender que casar tres actrices cabezas de cartel con el teatro documental es mezclar agua y aceite. Pero Andrés Lima es un director de probada inteligencia y desarma este recelo con una escena inicial que parece pensada para este propósito: la ficción del encuentro entre la actriz (la más televisiva, conocida hasta la última y discreta esquina) y la persona de interés por su experiencia vital. En este caso una prostituta. Un traspaso de legitimidad. Suspicacia también vencida por el espléndido trabajo actoral de Carmen Machi, Nathalie Poza y Carolina Yuste. Entre las construyen un panóptico dramatúrgico sobre la prostitución que parece centrado en defender dos tesis: la urgencia de arreglar el “mientras tanto” que evite la explotación deshumanizada, dejando el debate sobre la legalización para la dialéctica, y la denuncia de un sistema de opresión sobre la mujer que se extiende a las relaciones sentimentales románticas o institucionalizadas, también escenarios de violencia física, sexual o emocional.Cada actriz asume un rol. Si Yuste es la fisicidad (el cuerpo exhibido o vejado) y Poza la reivindicación curtida, Machi se reserva la empatía, el juego con el público. Sobre ella recae la comedia que extrañamente irrumpe en un espectáculo que por lo demás expone con elegancia escénica la cruda resiliencia de los perfiles humanos relacionados con la prostitución. Una risa igual de extraña que los pasajes de varietés. Con una excepción: la deconstrucción del chotis “El Pichi”. Tema del cancionero popular y revistil que descubre aquí todo su sórdido mensaje. Quizá sea esta necesidad de no dejar ningún aspecto fuera del montaje su flanco más débil. El peligro de la anécdota, como ocurre -sin el mismo peso y desarrollo- con la parte de la prostitución masculina. Minutos que suman sin aportar más sustancia a una obra que por lo demás hace llegar perfectamente su mensaje con unas interpretaciones excelentes, una puesta escena impecable y un respeto íntegro a las mujeres que han prestado su testimonio real a este proyecto. Quizá hay un atisbo de estereotipo de actitud, pero impera el verité posmoderno -los Javis parecen haber creado escuela- y soluciones escénicas de impacto. No se trata del virtuosismo de las proyecciones sobre el contenedor-habitáculo. El momento álgido es la coreografía de la mecanización de los servicios sexuales. Un brutal carrusel de gestos vaciados de intimidad.

Un dia tu estàs fent el carrer tan tranquil·la, se t’apropa Carmen Machi, i et diu que vol mantenir amb tu una conversa en pla entrevista , per tal de conèixer el món en el qual et mous. I esclar : tu , que ja eres fan d’e la Machi des dels televisius temps d’ “Aida”, et sents fins i tot afalagada, i li dius de seguida que sí. i et sents alhora  ben orgullosa de poder donar testimoni no ja solament de la duresa que acompanya tot allò relacionat amb el teu ofici, sinó també  de la forma com te n’has sabut sortir  malgrat tot del pou en el qual vas caure en un moment determinat de la teva existència. Un pou en el qual, per contra, altres companyes teves s’ensorren  cada dia una mica més, sense masses esperances de remuntada.Aquesta primera entrevista escenificada, li serveix a Andrés Lima i Albert Boronat per a il·lustrar la forma com s’ha anat construint una proposta que en gran mesura es recolza precisament en les trobades mantingudes  entre les actrius que ara són a l’escenari, i les dones  reals sota la pell de les quals es fiquen al llarg de la representació. Però les entrevistes , no ho són tot: en aquest espectacle de teatre documental que s’aparta alhora de l’austera estructura dramatúrgica amb la qual es relaciona de vegades  el teatre documental, , hi caben també les estadístiques demolidores , els vídeos testimonials amb aparició estel·lar de la ja llegendària i ben mediàtica Senyora Rius , el sempre encès i sempre polèmic debat sobre la legislació vigent entorn a un ofici tòpicament denominat sovint com el més vell del món, o la recreació sofisticadament escenificada dels rituals , els gestos i les accions associades a l’exercici de la prostitució (d’altra banda, potser el puntal més creativament potent del muntatge) . Tal i com diu el mateix Lima des del seu lloc de director , el resultat del que veiem és “un espectacle teatral, musical i documental no precisament previsible, no és un cabaret clàssic; és quelcom molt personal”. Però en la mateixa mesura que Lima es distància del cabaret clàssic, reivindica alhora la presència que la prostitució ha tingut en el món del cabaret i de la revista. I veu en el seu espectacle trets evidents del teatre de revista avui gairebé desaparegut dels nostres escenaris: com al teatre de revista, aquí,  entre el dramatisme que transmeten els testimonis escenificats  i entre la sordidesa i l’explotació que acostuma a anar del bracet d’aquests testimonis , hi caben  també els moments que funcionen gairebé com aquella mena d’esquetxos còmics ficats entre cançons i aparicions d’emplomades vicetiples que són característics del teatre de revista. Per això  mateix, una conversa distesa entre prostitutes , per molts fonaments verbatim que tingui, pot acabar adquirint un caire caricaturesc amb quelcom de sainet castís . I  paradoxalment,  aquesta doble vesant es pot acabar convertint en el millor i en el pitjor  de l’espectacle que presentes. En el millor, perquè enlloc de quedar-te en un territori segur i ben definit en el qual allò que passa a l’escenari es limita a reproduir fil per randa allò que s’espera d’un espectacle que aborda un tema com aquest, es corre el risc de fer una mica de teatre de revista vistós i distés : trencar motllos sempre és molt d’agrair. En el pitjor, perquè de vegades aquesta voluntat “inclusiva” , desvirtua un xic tant els aspectes més esfereïdors del que s’està escenificant, com la mateixa necessària amplitud de perspectives que requereix. M’explico, posant un exemple. I deixant clar alhora que la columna vertebral damunt de la qual es recolza tota la proposta, és el treball de les seves tres molt notables actrius. Un treball que , en el cas de Nathalie Poza i Carolina Yuste, resulta del tot admirable.  I que en el cas de Carmen Machi, mostra una excessiva servitud envers el carisma que transmet tan popular intèrpret. Buscant la connexió amb el públic, Lima  convida Machi a exercir de comediant que sap molt bé com ficar-se a la butxaca un auditori d’altra banda tan “espectacular” com ara el de la Sala Gran del TNC. I les dimensions i l’estructura d’aquest espai, contribueixen també a atorgar-li a la proposta una projecció diferent a la que pot presentar ficada en escenaris més elegantment i neoclassicament discrets, com ara el de teatres tan- d’altra banda- meravellosos com el Teatro Español de Madrid o el Teatre Municipal de Girona. I és que a la Sala Gran del Nacional, el container giratori estupendament dissenyat per Beatriz San Juan – un container giratori que visualitza de forma ben encertada la veritable manca d’espai propi i íntim de les professionals del sexe- , agafa dimensions també aclaparadorament espectaculars. Però dins o al voltant d’aquest espai, per moments queda un xic esvaïda la força i les possibilitats gairebé inesgotables i plenes d’opcions contradictòries que se li presenten a la dramatúrgia. Per posar un d’aquell exemples als qual em referia abans: hi ha un moment al llarg de la trobada entre prostitutes del tram final de l’espectacle en el qual  es planteja la forma radicalment diferent que pot presentar la figura del proxeneta.  És així com, enfront la prostituta que veu al proxeneta com el canalla comerciant que explota el seu cos ( i que més d’un cop ho fa servint-se alhora de protectors miratges emocionals i/o sentimentals i/o sexuals), hi apareix la prostituta que ( per convicció o , senzillament, per la simple necessitat de  defensar-se a ella mateixa de la veritat que encobreix la persona que ha jugat un paper decisiu a la seva vida) , nega la condició d’aquest personatge, i el defensa atribuint-li aquells trets que fan d’ell una bona persona que va saber sempre com defensar-la davant dels perills exteriors. I doncs? De debò, us creieu en possessió de veritats absolutes capaces d’ensorrar els seus arguments? Però per tal de donar-li a aquestes dues postures un caràcter veritablement susceptible d’originar debat, caldria defugir la lleugera comicitat amb la qual se’ns presenta a l’escenari la seva defensora: l’humor banalitza inevitablement en aquest cas la seva posició.El muntatge de Lima, en va sobrat de fragments potents excel·lentment resolts, de moments interpretatius d’alta volada, de reflexions ben estructurades capaces d’evidenciar postures oposades sense caure en el truc fàcil de devaluar de forma encoberta la posició de l’altre: en aquest sentit, resulta notable l’enfrontament que mantenen , tot encarnant veus ben conegudes, Machi – estupenda al llarg d’aquesta escena- i Poza – sempre magnífica- quan es tracta de posar cara a cara la defensa de la prohibició de l’activitat , i la defensa de la seva controlada regularització. Tot i que  malgrat la neutralitat expositiva que adopta aquí Lima ( i que li serveix acuradament per no prendre una opció determinada, tenint en compte alhora que fins i tot els canals més obertament progressistes i feministes , mostren sagnants divisions envers el tema) , el públic mostra mitjançant els seus aplaudiments de forma clara l’opció cap a la qual s’escora. A “Prostitución”, li sobra no pas l’humor (que sempre pot ser un instrument de molt alt voltatge), sinó la lleugeresa amb la qual l’humor desvirtua un xic la contundent amplitud de perspectives que ofereix un tema que va més enllà de les estadístiques... i que ofereix la possibilitat d’obrir vies de reflexió que abasten models culturals, socials i sexuals amb mil·lennis d’existència acumulats a les seves espatlles. I li sobra la banalitat amb la qual s’inclou  de forma puntual la prostitució masculina, enfonsant-se  trivialment en el territori del clixé: gairebé , com si obeís més a una necessitat políticament correcte que a un veritable desig d’aproximació a aquesta vesant del tema. I li sobra també un allargat últim tram final que, enlloc d’explorar noves perspectives, opta per una innecessària reiteració de conceptes ja abans exposats. Un desequilibri que altera però no devalua l’interès global d’aquest excel·lent però descompensat espectacle que no esgota ni de lluny les possibilitats del tema que aborda...però el presenta alhora amb una notable creativitat escènica.