….A l’adjectiu “necesssària” podríem afegir d’altres com “indispensable”, “elemental” o simplement definir.la com un “must”, és a dir, una obra que obligatòriament tots hauríem de veure. I, encara que sigui un tòpic, hauríem de reflexionar…un cop més, per què sembla que mai no aprenem. “Prostitución” no ens descobreix res, però tot el que explica, ho explica molt bé, i ho fa combinant diversos gèneres, des del teatre verbatim, al documental, al cabaret…i si a aquests elements n’afegeixes unes interpretacions excepcionals, el “must” està plenament justificat.

Per l’obra, sàviament dirigida per Andrés Lima (hi ha alguna cosa que aquest director/actor no faci bé?) s’exposa tot el mapa de la problemàtica, amb tots els seus integrants, i també totes les conseqüències. L’explotació sexual de dones i noies, agreujat per si les dones son immigrants, la violència de gènere, el paper dels proxenetes, la indústria que mou aquest món de sexe i plaer. Pagar per plaer, cobrar per donar un plaer fingit. Els tipus de clients. La prostitució de luxe i la de carrer, les habitacions vermelles i els intermediaris (la inefable senyora Rius s’endú una clatellada monumental)…sense oblidar els problemes reivindicatius del sector, la defensa de la seva legalització (per a algunes) i la falta de seguretat en tots els sentits, I per sobre de tot el diner, negre o no, que mou tot el negoci. No era fàcil, en poc més de dues hores d’espectacle sintetitzar.ho tot, però Lima i companyia ho aconsegueixen.

Ja hem tocat tots dels temes, i bé. Capacitat de síntesi per abordar una qüestió tan extensa. Ara vé cóm ho expliquem i per “Prostitución” passem des de la comèdia (en alguns moments fins i tot ens dona la sensació d’estar en un “impro-show, i si no que li preguntin als espectadors interpel.lats per Poza o Machi), passem pel cabaret, el documental, la opinió de diversos testimonis afectats en boca de les protagonistes o, finalment, la filmació colpidora en la recta final de l’espectacle (no, no spoilers). No, insisteixo, no descobreix res, però la posada en escena és molt potent. Al meu entendre, el menys brillant és la irrupció de les cançons, que no pas l’acompanyament musical, que em donen la impressió estàn una mica forçades. Però no deixa de ser una anècdota en un espectacle complert.

I si aquest còctel hi afegim tres actrius, tres, extraordinàries, que donen credibilitat a la problemàtica, que s’obren en canal, que ens fan riure, plorar i indignar.nos, doncs gairebé matrícula d’honor. No descobrirem res ni de Carmen Machi ni de Nathalie Poza, que està a la mateixa alçada. Però qui no l’hagi vist (i aquest any ja ha filmat quatre pel.lícules), que descobreixi Carolina Yuste, un autèntic diamant en brut. Controvertida, monumental, a la fí ha pogut programar.se una de les obres més brillants de la temporada.