4 de juliol
del 1996. Som a la presó de Risdon, a Tasmània. Un acusat (Dafnis Balduz) és
interrogat per dos policies, allò del poli bo (Javier Beltran) i el poli dolent
(Manel Sans). El bo intenta entendre què passa per la ment d’una persona per
arribar a fer el que ha fet, hi ha d’haver una explicació. El dolent ja n’ha
vist més, vol que confessi, que hi hagi sentència i que es quedi tancat com més
aviat millor per no tornar-hi. L’argument està construït com un thriller tens: fins
passada una estona no sabem el motiu pel qual l’home és interrogat.

Ha de ser
diferent veure Port Arhur abans o després dels fets de Niça. Sabem que anem a
veure una història real, una altra peça de teatre-document signada pel brillant
Jordi Casanovas, aquest cop la història de Martin Bryan, encara avui a la
presó. Tan convincent, que es presenta el documental amb la veu en off d’en
Joan Salvat, el dels 60 minuts (l’obra en dura 65!)

Casanovas ha
fet una dramatúrgia rodona per explicar-la en la clau 10 del teatre: la unitat
d’acció, temps real i mateix espai. En aquests tensos 65 minuts, Bryan és
acorralat incisivament pel poli dolent, o paternalment pel bo. Cada un té la
seva tècnica i Dafnis Balduz respon a cada pregunta amb un desplegament de
matisos inacabable. Es fa el despistat, el que no sap de què li parlen, aquell
per a qui tot és normal, el desmemoriat, el border line, l’innocent,
l’enigmàtic, l’injustament detingut… L’escenografia és una taula allargada i
el públic, disposat a dues bandes, és el voyeur que ho segueix des de la
finestra vidriada de les sales de interrogatori. Aquest efecte es reforça amb
una pantalla penjada al sostre, que va mostrant més expressions de l’acusat.

Si bé aquest
cas real tindria un missatge teatral clar en contra la compra d’armament sense
entrebancs -a l’Austràlia, després d’aquells fets, es va abolir la llei de pertinença i venda d’armes
als no professionals- des de dijous va més enllà. L’interrogatori ens reporta a
cada paraula als fets de Niça. No posar armes a l’abast és imprescindible,
però ara sabem que no n’hi ha prou. No podem posar un candau a la ment dels executors. Ara
sembla que ja no hi hagi solució. O que, per arribar-hi, cal que hi hagi debat, molt de debat. Urgent.