La Joven Compañía
visita per primera vegada la Mostra d’Igualada i ho fa amb un text escrit per
Marta Butxaca expressament per al projecte. Amb la mirada posada en l’objectiu
de difondre el teatre entre el públic juvenil i la funció social del teatre,
Butxaca ha escrit un text de denúncia de la discriminació de les dones en el
món de l’esport. Ens plantem en el vestuari d’un equip femení de futbol 7;
assistim a l’entrenament previ a una gran final i més tard al partit que
decidirà l’ascens de categoria. Les històries personals de les noies
s’entrelliguen i surten les traves per seguir practicant el seu esport
preferit. Hi ha una condensació de circumstàncies personals que serveixen per
determinar les diferents personalitats de cada protagonista -el plantejament és
del tot coral, com no podria ser altrament-, i també les dificultats per viure
plenament la seva afició. Malgrat aquesta condensació i l’esquematisme
inevitable dels personatges, la direcció de José Luis Arellano García i un
elenc de joves actrius donen relleu a uns personatges que bé podrien
constituir, cadascun d’ells, tota una història. El to reivindicatiu i de
denúncia de l’espectacle no treu la proliferació de moments de marcada
comicitat amb els que la funció dona aire a les situacions dramàtiques
d’algunes de les protagonistes. El joc escènic inclou moments de petits
soliloquis perfectament integrats en l’esdevenir de la trama. L’ús de
l’amplificació (micròfon) -un recurs molt explotat- queda aquí plenament
justificat. L’escenografia, amb típiques taquilles i bancs, inclou uns panells
mòbils transparents que esdevenen un recurs senzill però molt eloqüent per
marcar diferents espais escènics, fins i tot espais que interactuen entre ells.
L’Escorxador igualadí -el lloc destinat per la Mostra al públic juvenil des de
la passada edició- viu l’emoció d’un autèntic PlayOff augmentada pel fet
d’haver conegut les jugadores i haver establert una mena de complicitat amb
elles. Un necessari final obert ens aboca a tota mena de reflexions sobre
l’esport femení de competició, els esports d’equip i els equips d’èxit. Una
reflexió imprescindible per trencar amb sostres de vidre que, sovint, són més
durs i resistents que la roca més dura. L’espectacle té la durada d’una peça
tradicional (una hora i mitja), per alguns massa estona per enganxar el públic
a qui suposadament va destinat l’espectacle. Des d’aquí, defensem aquesta
durada perquè entenem que la successió d’anècdotes personals i històries entre
les protagonistes, mereix quelcom més que el tempo d’una sitcom televisiva. Tan
de bo, la Joven Compañía, torni a visitar la Mostra la propera edició i moltes
més.