Vist a:  FETEN 2015 (Gijón)

Després
de veure el Pinotxo de La Baldufa, amb un teatre a vessar* i amb uns
fervents aplaudiments al final, mostra de l’entusiasme despertat entre
els professionals assistents, un es fa consideracions, podríem dir, de
dues menes: les que fa a la forma i al contingut.

Per
la forma, felicitar efusivament als membres de La Baldufa, perquè no
deixen d’investigar noves maneres d’explicar històries, nous
llenguatges, noves propostes estètiques, que un no endevina fins a on
arribaran al topall amb el pas dels anys, però que sempre són
sorprenents; també, i molt especialment, entre els professionals, cosa
que tots sabem que és difícil.

La cosa comença a un escenari on,
aparentment, els tramoies de la companyia semblen muntar una
escenografia ‘de les d’abans’ amb llistons de fusta, cordes amb
contrapesos i paper d’embalar on posteriorment es pintaran els decorats.
Inesperadament (en la sessió va ser al tercer intent, ja que anava
entrant gent fins a emplenar ‘a petar’ la sala), un dels membres
s’adreça al públic, però al públic infantil que hi ha al davant, i treu
uns infants, als quals faran fer un seguit de sons per un micròfon: un
crit, un riure… Aquests sons, posteriorment, són utilitzats durant la
representació com a ‘banda sonora’ complementària. Tota la història del
nen de fusta es va representant amb aquest entorn d’escenografies a mig
muntar que van movent entre tots de forma aparentment improvisada, amb
personatges que de cop i volta es caracteritzen, mentre els altres
actors segueixen sent els tramoies i ajudants de l’escena que es
representa. Pinten títols que ens informen d’on som, i prenen la forma
d’uns manipuladors de titelles que tot i ser-hi, de vegades es fan
invisibles. En tota aquesta evolució, cal parar esment en algunes de les
troballes d’aquest ‘teatre dins del teatre’, com ara el naixement de
Pinotxo, on veiem com Jepet ‘literalment’ pareix el seu fill de fusta. O
com quan veiem una representació de titelles, no mirant a l’escenari,
sinó als espectadors i les seves reaccions, cosa que, dit de passada,
recomano molt fer de tant en tant. Són només dos exemples.

Dues
coses que em van semblar, però, que no estaven ben trobades, i una era
la insistència de parlar un italià macarrònic per part de tots els
intervinents (perquè no parlar un bon italià, si es tractava d’això, o
bé un català o castellà normal?), però sobretot, la tortura i assassinat
de Pinotxo (sí, es pot matisar com es vulgui, però en escena varem
veure-ho de forma diàfana) penjat a una forca improvisada amb una de les
múltiples cordes que conformaven la tramoia.

Pel
que fa al contingut, i sabent que tot és discutible, em sembla que aquí
segueix prevalent la voluntat estètica sobre la transmissió d’aquest
contingut. Tret d’alguns exemples brillants que he posat abans, i alguns
altres sense dubte, em sembla que no és la forma més idònia d’explicar
el text de Collodi. Primer, perquè s’entretenen molt en l’inici, fins al
punt que s’explica molt poquet de la llarga i molt (com seria la
paraula, sucosa?) història original de Collodi, i canviant de forma
evident moltes de les situacions i personatges que hi podem llegir
(especialment a l’escena del gat i la guineu), i finalment, posant el
punt final en la mort (i resurrecció) de Pinotxo, que coincideix amb el
final de la primera part del llibre original. Pot haver-hi moltes
interpretacions de les intencions de l’autor, però de la seva lectura jo
n’he tret sempre una intenció didàctica, d’avís a les joves generacions
dels perills que els esperen a la vida, fruit sobretot de la naturalesa
humana, la seva i la dels altres. Pinotxo representa l’esperit alhora
ingenu, trapella i gandul que ens habita a tots, en moltes de les seves
aventures a conductes socials enquistades, i també el magre futur que
ens espera si no ens esforcem en cultivar-nos. Res de tot això
apareixia, de forma entenedora al menys, a la proposta. I em sembla que
si aquesta ha de ser vista per espectadors de curta edat, val la pena
que abans de veure variants (necessàries i saludables) d’una història
coneguda, haurien de conèixer una versió més fidedigne, i no parlo de la
de Disney, és clar.

*No
és estrany, després d’alguns anys de la seva estrena a FETEN amb el
Baró de Munchaussen, on van guanyar el premi al millor espectacle, les
seves aparicions a la Fira de referència del sector a l’estat es compten
per èxits.