La Baldufa és una companyia molt
interessant per la valentia en enfrontar temes controvertits en el
teatre familiar i per l’artesania escenografica en què ho trasllada
a escena. “Pinocchio” no es queda curt, certament en el
desplegament de mitjans a l’escenari, construint i transformant
l’espai amb dos mòduuls que van movent i el seu habitual joc de
llums (ombres, projeccions…) ben rudimentàries i alhoora
eficaces. Però, potser perquè la tria del text no és prou
atractiu, l’obra decau alguns moments, allargant curses i bromes
innecessàriament, potser per garantir que el públic més jove entengui bé el canvi de codi, de titella a actor, per exemple. El mèrit de La Baldufa és extreure d’aquest
text, aparentment naïf, un vell fuster construeix una marioneta que
prendrà vida però que no serà conscient del sacrifici d’aquell
pobre vell fins a la darrera escena, unes emocions contundents que
fan esglaiar la canalla. És un mèrit però que es queda curt si es
compara amb “El príncep feliç”, anterior, d’Oscar Wilde, on la
mort dels protagonistes també era compromès però es resolia amb
una extraordinària redempció a escena. 

El treball actoral és meritori, amb un notable desgast i amb continus (i suggerents) canvis de personatges entre els mateixos actors i el tècnic de so que, altra vegada, dispara els canas ‘àudio des del mig de l’escennari). A “Pinocchio” destaca la capacitat de comunicar sense gaire paraules (i aquestes, en italìà) i, sobretot la voluntat d’existir del tros de fusta, o de ser pare del vell fuster. Això entendreix, però per a arribar-hi, hi  ha massa soroll, escenes que els hi falta emoció on agafar-s’hi.