Amb algunes i puntuals innovacions, com ara fer
baixar els actors a platea per tal de convidar els espectadors a participar en
la polèmica –un recurs que, al meu parer, no acaba d’aconseguir el seu
objectiu, ja que el que fa és distanciar-nos emocionalment del que fins
aleshores passava a l’escenari–, Ramon Simó recupera l’exitosa obra de Nathalie
Sarraute que J. M. Flotats i Juanjo Puigcorbé ens van permetre assaborir al
Poliorama de fa gairebé 30 anys.

Per un
sí o per un no és una peça breu i intensa, bastida
sobre una curiosa “habilitat” que de vegades els humans despleguem enmig d’una
conversa: remarcar espontàniament una paraula, allargassar-ne una síl·laba,
donar-li una certa entonació… potser sense cap mala intenció, però que el
receptor pot percebre amb uns matisos que la fan incisiva, feridora,
insultant… i, per què no, també reveladora d’ocultes o fins i tot malèfiques
intencions. De petits, o grans, detalls com aquests –i de la capacitat
d’entomar-los o neutralitzar-los– en depèn moltes vegades la pervivència d’una
relació. Som, doncs, davant la història d’un trencament, en aquest cas de dos vells
amics que, inesperadament, un bon dia van deixar de ser-ho.

La proposta de Ramon Simó té més d’un punt
interessant, com la de convertir la música en l’element visible –i audible–
d’aquesta incomunicació, i el fet d’haver buscat el suport de dos bons –i
còmplices– actors com són Lluís Soler i Xavier Boada, que defensen amb
convicció aquests dos personatges antagònics que representen dues maneres de
veure i viure la vida completament diferents.

El resultat; un muntatge agraït, sense riscos
excessius, que anirà trobant el tempo i el ritme adequats, en què l’espectador
pot gaudir d’una discussió engrescadora, plena de llargs silencis i petits
matisos, que segurament no ens és desconeguda.