Per un sí o per un no

Poc després d'haver-se estrenat a París i a Nova York, Per un sí o per un no, de l'escriptora francesa d'origen rus Nathalie Sarraute, va arribar a Barcelona el 1986 protagonitzada per Juanjo Puigcorbé i Josep Maria Flotats, i dirigida per Simone Benmussa, la directora de l'espectacle original. La peça va tenir molt d'èxit i es va mantenir sis mesos a la cartellera. Ara ha tornat interpretada per Xavier Boada i Lluís Soler. L'aposta del director Ramon Simó, menys formal i més humana que la de Simone Benmussa, accentua la diferència entre tots dos personatges, que tenen dues visions del món i dues maneres de viure gairebé oposades. El conflicte entre tots dos sorgeix d'una entonació, d'una manera de ver un comentari en principi positiu i aparentment banal, però que amaga condescendència i no mostra el pensament que hi ha de fons. L'espectador, inevitablement, pren partit. Tot i que de vegades pot estar del costat d'un personatge i més tard estar més d'acord amb l'altre. Perquè no tot és blanc o negre. Aquest aspecte pren rellevància en el muntatge de Ramon Simó, perquè introdueix un element decisiu, que la és la implicació del públic. Els actors baixen a platea i fan que els espectadors representin el paper dels veïns que han de jutjar la situació. Més enllà de l'enfrontament personal, es planteja una reflexió ètica, perquè qüestiona si hem de mantenir una relació a costa de no ser nosaltres mateixos, de no expressar allò que veritablement pensem i sentim. Posa sobre la taula si en pro d'una quasi sagrada amistat, alguna cosa que havia tingut molt valor per a nosaltres i que formava part de la nostra pròpia vida, cal empassar-s'ho tot, fins i tot el que arriba a ser intolerable, o si, contràriament, cal sacrificar aquella relació, girar full, dient simplement la veritat. Això també té una dimensió social, perquè creure, per exemple, en uns valors polítics pot fer suposar que es dóna carta blanca indefinida als qui els executen o els haurien de realitzar. I el resultat pot ser l'“aborregament” de la població, el silenci, la indignació o l'enfrontament.

‘Per un si per un no’ és una filigrana literària d’aquelles que permeten diverses interpretacions. Ens podríem fer un fart de riure si s’emfatitzés en clau de comèdia o ens podria deixar fets pols si es convertís el recel, en odi. Ramon Simó, director de l’espectacle, en cartell a la Sala Muntaner, diu que ha anat fins al moll de l’os dels personatges i ens mostra com dos amics de tota la vida, arriben a un punt en què les seves diferències socials es tornen irreconciliables. Però de bon rotllo. Jo no diria que, en acabar l’obra, no es tornen a veure mai més. Aquest és un dels valors del text que l’escriptora francesa d’origen rus Nathalie Sarraute va escriure –ep: a l’edat de 82 anys!-: el dramaturg pot optar per diferents plantejaments i l’espectador surt tocat en tots els casos i amb ganes de parlar-ne.  La proposta de Simó  m’ha arribat així:  un home solitari, sense feina, amb tocs de poeta (li direm A), sent un cert recel envers el món modèlic dels benestants. Un altre amb família, classe mitjana  i sense problemes (li direm B), al que li barrina pel cap que el seu gran amic fa temps que no el truca, opta per anar-lo a veure.  L’A no ha trucat a B perquè està dolgut pel to de la frase ‘Ta bé això’ – a la que me’n guardaré de posar comes ni cap mena de signe-, amb la que li va respondre, en confiar-li una cosa que per a ell era molt important. Fins aquí, vaig empatitzar amb B perquè l’A era un llepafils. Però vet aquí que quan l’A decideix arreglar-ho, B ens fa una excelsa exhibició de pell fina, tan sols perquè A li diu que admiri el paisatge. Entre una frase i altra, han sortit retrets de moments viscuts. Es van despullant i ens van mostrant com són de diferents i com cadascú defensa el seu terreny com el bo. Dos mons irreconciliables? Potser si que avui això ja se sap, ja detectem a la primera amb qui ens entendrem i amb qui no. Potser si que s’actualitzaria si se’ls afegís un toc de militància política. Però Simó ha optat per respectar el text perquè permet fer teatre pur, sense elements, en un escenari auster. Només un argument molt ben desengranat –que demostra que, si no se’ns envà l’olla, com més vells més savis-  i dues interpretacions, grans, immenses, de dos actors que, curiosament, també es coneixen de tota la vida i que van començar fent els Pastorets a Manlleu.  Una llicència encertada: aprofitar el públic per interpretar uns veïns que tenen molt poc text. Distreu una mica del què diuen, però val la pena l’ambient de complicitat que es crea. La història em va agradar. Lluis Soler i Xavier Boada junts funcionarien –Déu no vulgui!- fins i tot si la vida els portés a fer bajanades televisives.  Quins actors, renoi! Quins matisos! M’hagués quedat sense mirar el rellotge encara que hagués durat tres hores i parlessin del temps. 

Ho confesso: determinats discursos, millor servits en forma d’assaig que no pas per bastir cap creació artística. Els ‘tropismes’ de Nathalie Sarraute en són un exemple: allò que no es diu quan es parla, el discurs velat. Bé, no he llegit cap nouveau roman de Madamme Sarraute, però després de veure ‘Per un si o per un no’, no me’n venen ganes. Una discussió entre dos vells amics que es retroben,  després d’anys sense tracte, per culpa d’un comentari fora de to. El ressentiment que provoquen algunes frases, dites, en determinat context, amb poca o nul·la gràcia...Aquest és el motor d’un debat dialèctic anodí. No en tenen cap culpa ni director (arriscant en trencar la quarta paret en alguns moments) ni intèrprets (precisos en el gest i els silencis). És, al meu parer, un exercici teatral pretensiós, que deixa força indiferent.