Generar un debat assèptic al teatre és dels reptes quasi impossibles. El teatre es mou des de les emocions dels personatges, encara que la seva sensibilitat  sigui similar a la sola d’una sabata. David Lodge (io el traductor i ànima d’aquesta producció Llorenç Rafecas)  va creure que el mecanisme teatral es podria activar a partir d’una història d’amor entre dues persones que pensen oposadament. L’un es grava els seus pensaments en una gravadora per intentar entendre, analitzar i protocolitzar la ment humana; L’altra  és novel·lista i professora de literatura a la universitat. Les seves creences religioses l’aferren a creure en l’ànima i els seus germans bessons: la confiança, la intuïció, la inspiració…

Lluís Soler presenta dos personatges ben humans, contradictoris, sense gaire més notoritat que ser amants ocasionals i que divertir-se quasi més en les seves discussions conceptuals que en el plaer del sexe. Ell, en tot cas, es mostra molt més sincer i primitiu amb ella (o quan pensa en ella) que no pas amb la seva dona, amb wqui han compartit molta més vida i experiència junts. Ella es debat entre el dol i el plaer. Però també amb la rectitud moral i la por a perdre aquelles poques amistats que s’han generat i que l’acullen en una breu esttada trimestral a la universitat. Potser el gran problema és que el llenguatge no arriba a ser prou humà, sona ampul·lós, fals. Un codi que podria funcionar per les baralles ideológiques, però gens per convidar a propostes deshonestes, a moments de por vital. La reflexió, però, apareix prou nítida i servida perquè els espectadors puguin discutir-hi de tornada, a casa.